dimarts, 26 d’agost de 2008

LES TASSES DE L'ESTIU

Ja vaig dir en una altra entrada que quan viatjo per a mi és necessari endur-me un record. I quan dic endur-me vull dir justament endur-me. Generalment és una tassa. De vegades amb el platet. D'altres amb la cullera i tot per no aixecar sospites.

A New York la cosa va ser molt difícil, moltíssim. Anaven passant els dies i ja pensava que no podria ser. Amèrica és el regne del cartró i del paper, i és clar, si fins i tot com a cullera per remenar et posaven una canyeta vermella, no era plan de tornar amb una tassa com aquesta.
Finalment, passejant per la vuitena avinguda, vam passar per devant d'un cafè en què tenien tasses-tasses. Vam entrar, naturalment. I encara que eren vulgars, el típic model ILLY, sabia que aquella era la meva possibilitat, segurament la única. I vaig endure-me'n dues, una de gran i l'altra de petita. Primer una imatge de la gran, al costat de l'estranya magdalena vermella que vaig demanar, i després ja les dues juntes.

A Granada va ser encara més difícil que a New York. No perquè allà abundin les tasses de cartró, sinò per la gent. Ja vaig dir que Granada és una ciutat que m'encanta, preciosa. Però la majoria de la gent té pinta de guàrdia civil. Molta, però no tothom, que puc donar fe que hi ha gent de Granada fantàstica ;)

Si en el bar de sota casa jo vec algú que es posa una tassa a la bossa, passo. Però allà sempre tens la sensació que t'han de denunciar, o per roig o per lladre de tasses, o pel que sigui. Quan sortia del bar, depressa, amb la tassa, estava segur que algun dels clients m'havia vist i, amb tota seguretat, havien anat al cambrer per dir-li que jo els havia robat. Però jo vaig anar més depressa i aquí hi ha la tassa (amb el plat aquest cop). Porten en vermell un escut amb la magrana, símbol inequívoc de la ciutat.

5 comentaris:

Jaume ha dit...

Confesaré que no sé massa si creure'm això dels robatoris... n'hauràs de donar més pistes. No tinc cap proba que aquestes tasses no les hagis comprat. De totes maneres vec que ho tens força currat. Ah, i molt xula la de Granada, en canvi les altres què vols que et dic, no es per desmereixer però al bar de sota casa en tenen d'iguals... jejeje.

Ramon ha dit...

En primer lloc tu has d'entendre que la filosofia del lladre de tasses és una cosa ben bé fetitxista. El de menys és si la tassa és maca. Si ho és, molt millor, si és vulgar, què hi farem, però al sarró també. No és el goig de dir, mira quina tassa més preciosa, sinò el goig de dir, aquesta la vaig robar devant mateix de la Porta de Brandenburg.

Respecte al tema de si t'ho creus o no, jo dic el que hi ha, no em correspon certificar res. A la propera ja em faré una foto o un video en el moment del delicte. O potser algú que em coneix podria donar-ne fe.

Miguel Ángel ha dit...

Dono fe que el Ramon ha agafat no una sino més de tasses. Jo estava davant i he de dir que, malgrat el meu nerviosisme, pel fet de que ens agafèssin, ho fa d'una manera quasi professional, vaja que es pot dedicar. Bé de fet és el que fa.

Ramon ha dit...

Bé, gràcies per la constatació però tampoc cal exagerar... I respecte a la insinuació de que em dedico, en general, a pispar he de dir que no, una cosa és una tassa a l'any i l'altra que el record del viatge signifiqui que no se'm pugui convidar a fer el cafè... Sóc un ciutadà honrat!

esteve955 ha dit...

No et preocupis, jo sóc dels que m'emporto les toballoles dels hotels... per cert, podriem fer un blog col.lectiu, les adquisicions de l'estiu o alguna cosa així.
Això és broma. Ja fa dies que volia dir-te que segueixo el que escrius, ric força i en general estic d'acord amb tú, a part de fer-me mirar amb nous ulls a Van Dyck o fer-me preguntar si Mercuri està mal aspectat quan resulta que el cotxe fa el tonto. Ens parlem :)