VAN DYCK, VERMEER I D'ALTRES

Viatjar sempre serveix per apropar-se a l'art. És una cosa que m'agrada molt fer, dedicar un parell o tres de matins a visitar els museus més destacats del lloc on sóc (pintura i escultura). En el recent viatge a NY van ser quatre els museus: el Met, el Moma, el Guggenheim i la Frick Collection. El Met impresionant tot ell, està molt bé la part d'Egipte o de l'antiga Grècia, la part de pintura clàssica i també la part de finals del XIX. Un gran museu com pot ser-ho el Louvre o els museus vaticans. El Moma val la pena especialment per la pintura de finals del XIX, un complement perfecte al d'Orsay de París. La Frick va ser una sorpresa, un museu petit però amb molt de gust, amb molta pintura clàssica molt interessant. I el Guggenheim, si deixem de banda a Kandinski, una presa de pel (odio l'art contemporani, el meu límit està en l'abstracció de principis del XX que em sembla interessant i estèticament m'arriba molt, ja quan comencen a fer quadres tots de color blau o tots de color negre sento que he caigut en el manierisme de l'abstracció, o en el minimalisme o ves a saber, i ja no segueixo perquè no em provoca res absolutament, ni tan sols malhumor).

Posats a triar una època, tot i que m'interessa molt la pintura europea clàssica, em quedo amb l'impresionisme, el postimpresionisme i tot el que va esdevindre en els anys següents. Monet, Renoir, Pissarro, Seurat, Gauguin, van Gogh i també alguns posteriors com Matisse, Picasso, l'abstracció, Miró, Gris, Chagall, etc.

A NY, entre altres moltes coses, he canviat la meva percepció sobre dos grans clàssics. Per una banda Van Dyck. Em semblava un pintor de gran perfecció tècnica però que no m'arribava, o no m'arribava tant com d'altres. Un dia, al Met, em vaig quedar parat contemplant un quadre seu. Per primera vegada es va produir allò tan estrany quan alguna cosa t'agrada molt, aquella mena de comunicació. Vaig descobrir-lo.




L'altre pintor sobre el qual va canviar la meva percepció va ser Vermeer, del qual havia vist molta cosa a Amsterdamm crec recordar. Per primera vegada es va produdir també aquest enteniment que va fer que el mirés amb una altra mirada.


El meu canvi de percepció sobre Vermeer es va produir, crec jo, en la Frick Collection, mentre contemplava un quadre que ja puc dir que és uns dels meus favorits. Una criada entrega una carta a la seva senyora que sembla sorpresa, potser preocupada. La mirada de la criada deixa molt clar que les dues dones comparteixen molts secrets.
A la Frick vaig llegir que la revaloració de Vermeer, amb les seves escenes íntimes, anava parella al menor interés que desperta el seu contemporani Rembrandt, fins fa poc el més valorat dels dos. Rembrandt presenta unes figures plenes d'energia, la seva pintura és d'una gran intensitat. Es com si cada època valorés els artistes que expliquen millor el món al qual s'aspira. De totes maneres a mi Rembrandt m'ha agradat sempre, sempre em soprèn.



Finalment, de Rembrandt, vaig poder veure i admirar el seu soprenent quadre El jinete polaco, que va donar títol a una novela de Muñoz Molina de qui parlo molt darrerament(inevitable d'altra banda parlant de NY). És un quadre molt misteriós en què el cavall, sec i mig mort, anuncia el llarg i dur trajecte que ha fet el misteriós polac que porta a sobre.