dilluns, 17 de novembre del 2008

PRESSA AL METRO

Em vaig posar a córrer pels passadissos del metro, i una mica més i faig caure la vella que gairebé no es movia devant meu, a les escales. A sota hi havia el metro parat, si no anava depressa el perdia. No tenia específicament pressa. Vull dir, no m'esperava ningú, ni anava a la feina. Quan vaig ser a sota el metro va tancar la porta als meus morros i jo em vaig indignar moltíssim. Per culpa de la vella i de la gent que no es movia l'havia perdut. I ara m'havia d'esperar tres minuts a que vingués el següent.
I llavors vaig pensar de quina manera la vida aquesta que portem, amb les presses, fa que perdem el nort de vista. Valia la pena fotre's a córrer a les escales amb el perill de caure, de fer caure la vella, de donar una estrabada a algú? Tan importants eren tres minuts?. La vida ens fa entrar en la seva paranoia i encara que ja sabem que ens hem de prendre la vida amb més tranquilitat acabem sucumbint a les presses generals. Ens ho hauriem de fer mirar.
Aquell mateix dia per la tarda vaig anar a la casa del Tibet de Barcelona a escoltar la conferència d'un lama (el Miguel Ángel n'ha fet una crònica en el seu bloc). La conferència em va fer repensar en el que havia viscut al matí. Es va parlar de la pressa innecessària i de la conveniència de prendre'ns la vida d'una altra manera, més tranquila, més felic. Són coses que ja sabem però que cal recordar sovint. La Susana, que ve a ser la meva assessora espiritual, em recorda una frase de la pel.lícula El señor Ibrahim y las flores del Corán que diu: "El secreto de la felicidad es la lentitud." I tenir amics per compartir-la, afegeixo jo.

5 comentaris:

María ha dit...

Darling, también yo estaba pensando en hacerme budista que está muy de moda y además relaja. Besitos. Ah, y dile a Miguel que no puedo escribirle porque no sé qué ha tocado, no se pueden poner comentarios en su blog o al menos servidora ya no puede.

Unknown ha dit...

No se trata de hacerse budista, o al menos yo no lo he entendido así. Además no se trata de hacerse de nada porque esté de moda sino de aprender con todas las herramientas que uno tiene a mano. De nada, darling... I a tu, Ramon, que m'ha agradat molt l'entrada. L'altre dia parlava d'Amma amb un amic teu...

María ha dit...

Que poco sentido del humor la chica esta. Advierto que sacaba dieces en comentario de texto, quiero decir que no necesito que nadie me aclare. Y lo de que está de moda y además relaja era una broma graciosa, muy al estilo de María de Venezia. Ramon, darling, que hace días que no me ocupo de mi blog, sé que me extrañarás, querido, pero es que hacer un comentario no cuesta nada y en cambio currarse una entrada, directamente no tengo tiempo. Pero prometo ponerme al día. Besos.

Unknown ha dit...

Jo tampoc sóc budista però sí que hem d'aprendre molt d'ells, segur. I escolta, aquestes dones que aprofiten el blog per esbarallar-se... que es calmin una mica, molt budisme i poca paciència.

Eastriver ha dit...

María, tu siempre tan ácida. Nunca he dudado de tus dieces. Natural que Sonia se ponga un poco bromista con lo del darling... Pero tiene razón vivaduracel (em costa dir-te així), el blog no es espacio para que os tiréis los platos a la cabeza. Y menos en una entrada sobre budismo. Me parece ya de lo más surrealista. Besos a todos.