LA HISTÒRIA DELS PANERO

Després de molt de temps he acabat de llegir un llibre fascinant, Después de tantos desencantos de Federico de Utrera. Un assaig seriós però molt dens sobre la vida i l'obra dels germans Panero.

La història arranca molts anys enrere. Hi havia una vegada un poeta comunista, Leopoldo Panero, que durant la guerra, en veure que guanyarien els fascistes, es va passar de bando. Era poeta, molt bon poeta. Va començar a fer-li poesies a Franco i el dictador el va convertir en un dels poetes oficials del règim, en concret en el poeta de la família. Leopoldo Panero s'havia casat amb una noia fascinant, Felicidad Blanch. Van tenir tres fills. Vivien al barri de Serrano de Madrid. Puro pijerío.

Mor Leopoldo i deixa vidua jove i fills pre-adolescents. Els fills comencen a demostrar un talent especial. Dos d'ells es fan poetes, com el pare. Juan Luis, el gran, i Leopoldo María, el mitjà. Alhora comencen a participar en la lluita contra el fascisme. Es converteixen en un escàndol. Sobre tot el petit, Leopoldo María, que a part d'anar a la presó per motius polítics hi va també per consum i possessió de drogues (pots contar, porros, però a la època fumar-se un porro era ser drogaddicte). Per si faltés alguna cosa, Leopoldo María s'estimava més anar al llit amb homes que no pas amb dones. A més de per comunista i drogaddicte, serà arrestat per "escándalo público". Es pensen que està volat i el tanquen a diversos psiquiàtrics. Li apliquen descàrregues a veure si el poden arreglar una mica, perquè poeta, porrero, roig i maricon ja és massa. Felicidad Blanch, la mare, assistia com podia a l'espectacle. Anava païnt les coses mica en mica. Aquí la veiem entre dos dels seus fills.
Hi ha un altre personatge, Michi, el germà petit, el de la dreta a la foto de dalt. No era poeta però també escribia a diaris i publicacions.

L'any 1976 es presenta una pel.lícula, El desencanto. Un reality show en tota regla en plena transició. És un documental en què la mare i els germans es tiren els plats pel cap. No es tallen. La familia perfecta del franquisme resulta que no ho era tant.
Aquí hi han unes imatges. Leopoldo María parla dels seus germans i de la seva família.


A les següents imatges de la pel.lícula es veuen els altres dos germans, Juan Luis i Michi despotricant també de la familia.


O la mare, Felicidad, entre els seus dos fills més joves.


El documental va ser un verdader escàndol, tot i que va tenir un gran èxit. Anys després, morta ja la mare, alcoholitzats els fills, ingressat encara Leopoldo María en un psiquiàtric, es va rodar la segona part: Después de tantos años. Els tres germans Panero continuen despotricant contra la família i contra ells mateixos... Igual que amb la primera val també molt la pena de veure-la. Michi, el germà petit, és qui fa el comentari més terrible, més desesperançat, més lúcid alhora.


O el monòleg d'un Leopoldo María ja del tot destrossat:


Juan Luis Panero viu des de fa anys a la Costa Brava i continua fent poesia de força qualitat. El Leopoldo María viu encara en un psiquiàtric, convertit ja en un dels poetes més destacats de finals del segle XX. El germà petit, Michi, va morir fa quatre o cinc anys. El cantant Nacho Vegas va fer-li un bonic i merescut homenatge: la cançó "El hombre que casi conoció a Michi Panero". Trista com ell, trista com els Panero, trista com El Desencanto.