Cadaqués és molt famós i amb tota la raó. Un poble mariner que ha preservat la història, gairebé el temps, acollit darrere de les muntanyes, al voltant del mar. Ara que ens queixem de les grues, dels xalets adossats, dels blocs d'apartaments, dels supers i els hipers, de les zones industrials, dels tunels, de les autopistes i les autovies, dels hotels a primera línia de mar, trobar un indret com Cadaqués resulta un regal.
Va ser una excursió ràpida el passat Nadal. Fèia fred, vent. Però la intensitat de l'estada, del blau del mar i del cel, del blanc de les cases, del gris de l'empedrat i del verd de les muntanyes va fer que m'enamorés de forma inevitable d'aquest poble.
Vam visitar Portlligat, de clares connotacions dalinianes. La casa de Dalí i Gala és la cosa més frikie que he vist en molts anys. Curiosa, de totes maneres. No en poso cap foto (ai, les bateries...) És igual, millor una foto de l'església de Cadaqués, francament impresionant.
Hi ha gent que diu que els pobles de la costa a l'hivern resulten molt tristos. No hi estic d'acord. Resulten, en primer lloc, molt tranquils, que a l'estiu de vegades són intransitables. I tot aquest aire una mica decadent que potser sí que tenen, tan solitaris, amb el fred i el vent i l'humitat, ja m'hi està bé. Representen la vida tranquila i descansada, la vida aprofitada, la vida en bona companyia.
(Per cert, totes les fotos d'aquesta entrada són meves, ara sí. Com es nota que ja he heredat la petitona...)
Fa 11 hores
.JPG)
.jpg)
+21.02.50.png)
6 comentaris:
Qué intensidad de Cadaqués en estos últimos tiempos. Es siempre de agradecer un recuerdo, un aviso, sobre una tierra tan bella, tan virgen. Carísimo, ahora que ya se que racon es rincón te invito a que selecciones uno de nuestro NY amado. Te diré cuál es el mío, pero primero tú. Besitos, darling
Sí senyor, un dels pobles més macos del món. Ara feia dies que no entrava... per fi torno a respirar una mica
Cadaqués m'agrada sobretot a l'hivern quan encara no han arribat els turistes. A l'estiu nosaltres anem al Port de la Selva que hi ha poca gent i una cala meravellosa que es diu Tamariua.
Una abraçada.
Com m'agrada que t'agradi Cadaqués. Bé, agradar és normal, a tothom agrada. El que no és tan habitual és que la gent capti l'essència de Cadaquès, la seva màgia. Has sentit a parlar de la Lídia de Cadaqués? Ma mare és de la zona, Cadaqués és casa meva com qui diu. Tinc una casa al Port. Aquells racons són el meu hàbitat natural, la meva petita història, el decorat del meu temps.
Els comentaris sobre Cadaqués sempre coincidents. I sí, Sònia, és veritat que té una màgia especial que s'ha de saber detectar. Sí, la Lídia de Cadaqués, tocada per la tramuntana, un personatge tan especial... en sé poc, gràcies a biografies de Dalí o de Lorca. Alícia, conec poquíssim l'Empordà, però està clar que val la pena. Prenc nota de la cala Tamariua. María, ya que vas aprendiendo catalán tendré que contentarte con el "racon" de NY. Ya lo pensaré, pero pueden ser tantos...
Me encanta, pero te recuerdo, Ramón, que en mi extinto blog ya puse una entrada con fotografías de tan mágico paraje. En cuanto a la propuesta de María, yo me lanzo y os digo cuál es mi rincón favorito de NY, de momento, porque espero regresar y descubrir otros; es el Chelsea Market. Me fascinó y me sorprendió a partes iguales. ¿Y el vuestro cuál sería?
Publica un comentari a l'entrada