divendres, 28 de maig de 2010

MUSEU MARÈS O EL CAOS A BARCELONA

Una de les visites emblemàtiques de la meva ciutat és el Museu Marès. No hi havia anat mai fins un tarda desvagada del passat estiu. Hi havia alguna cosa que em feia malfiar. Havia visitat, això sí, el pati, tan maco, amb la seva font central, al costat mateix de la Catedral. Sabia també que els terrenys que actualment ocupa l'edifici gòtic del Marès varen ser en èpoques tan pretèrites els jardins privats del Palau Reial dels Comtes de Barcelona (els descendents de Guifré, vaja).

El Museu actual és el regne de l'horror. Sempre m'han provocat un gran desassossec i neguit els museus fruit de les hores desocupades d'un col.leccionista ric, sense més ordre ni sentit que l'acumulació d'objectes diversos. Objectes que fora de tot context semblen sortits d'un malson. Nines, vestits d'època, ventalls, bicicletes antigues, culleretes de plata, marcs de fotos. Sales i més sales dedicades als objectes més diversos. Qualsevol cosa és bona per a ser col.leccionada, està clar. Visitant el Marès està claríssim.

El millor, de lluny, les escultures d'èpoques diverses. Com les verges romàniques. Sempre m'ha impressionat la senzillesa intensa del romànic. O alguna portalada també romànica que, pedra a pedra, va ser en el seu moment traslladada al Museu (la segona foto de sota... Aquesta mena d'espoli m'aclapara des de sempre. Potser sí que és cert que moltes peces s'haguessin perdut però m'agradaria saber quants capellans es van omplir les butxaques). O un pati interior (el de l'altra foto) que, també pedra a pedra, va ser reconstruït dintre del museu (la Via Laietana va travessar-lo i per tal d'evitar-ne la destrucció definitiva van optar, afortunadament, per traslladar-lo... Em pregunto per què Marès, tan aficionat a col.leccionar-ho tot, no va decidir iniciar llavors una col.lecció de patis urbans).

La sensació en sortir del Marés és la d'haver contemplat peces realment interessants, però la falta d'un verdader fil conductor (es passa de les verges romàniques al joc de parxís de principis de segle XX, de l'escultura pre-romànica a una col.lecció de rellotges de butxaca) fa que el conjunt no s'apreciï en absolut. El que realment em va sobtar moltíssim van ser els escrits que els visitants deixaven en el llibre de la sortida. Vaig obrir-lo amb curiositat, esperant llegir les crítiques més espantoses (que són les que hagués escrit jo). La sorpresa va ser total. Il più bel museo del mondo, o mais belo lugar mágico, ce musée est un charmant et adorable, cómo mola colega... Només pot haver-hi una explicació: a la gent d'arreu li agrada el caos.

19 comentaris:

Anna Jorba Ricart ha dit...

Ramon ... disculpa perquè el meu comentari serà traduït pel traductor i no estarà bé ...

Heu d'entendre que aquestes sales on trobes de tot, formen el que anomenen el Museu Sentimental, objectes recopilats de col.leccionista, que són testimoni de la vida quotidiana dels avantpassats, a les Sala Femenina, a la Sala del Fumador, la Sala de les Diversions ....

Per mi el bonic és l'edifici i aquest pati tranquil i fresc ....

L'art sacre no m'entusiasma.

El més curiós és l'escrit al llibre de visites ... Cada persona té el seu gust i és respectable ...
jejeje ... s'assembla a els comentaris en els nostres blogs ... no et dones compte que no hi ha critiques? ... ia tothom que ens visita els agrada ...

Rep una salutació.

Antonio ha dit...

Bueno, Ramón, no te quejes, variedad, lo que se dice variedad, parece que tiene... lo demuestra el propio caos.
Lo del capellán llenándose el bolsillo puede que sea verdad, cuántas piezas volaron clandestinamente en estas tierras sin descontrol.
Un abrazo

Carlos ha dit...

Este museo da esa sensación de horror vacui. Salas llenas de objetos y más objetos y dice mucho de una personalidad como Marés que "arreplegaba" con todo. Hay cosas muy interesantes, como las que apuntas y la tranquilidad para realizar la visita pues siempre está vacío (no se como se puede mantener), pero en general agota y no se disfruta con auténtico placer.
Respecto a expolios, te recomendaría yo un viaje a New York, al museo "The Cloisters" y te quedarías pintiparado con los claustros, tumbas (de condes catalanes), portalones y demás restos que allí se amontonan. Un abrazo.

mariajesusparadela ha dit...

Mi traductor no funciona y, aunque he comprendido casi todo, ya imaginas que, aunque quiera no puedo contestarte en catalán.

Jose Ramon Santana Vazquez ha dit...

...traigo
sangre
de
la
tarde
herida
en
la
mano
y
una
vela
de
mi
corazón
para
invitarte
y
darte
este
alma
que
viene
para
compartir
contigo
tu
bello
blog
con
un
ramillete
de
oro
y
claveles
dentro...


desde mis
HORAS ROTAS
Y AULA DE PAZ


TE SIGO TU BLOG




CON saludos de la luna al
reflejarse en el mar de la
poesía...


AFECTUOSAMENTE
EAST RIVER


ESPERO SEAN DE VUESTRO AGRADO EL POST POETIZADO DE CHOCOLATE, EL NAZARENO- LOVE STORY,- Y- CABALLO, .

José
ramón...

NINA ha dit...

Ramón, por qué entiendo cuando escribís así rarito?
jijiji...

Saluti tanti tanti

Isabel Martínez ha dit...

Nada más que por ese pórtico románico, ya merece la pena. Me lo apunto para mi próxima visita a Barcelona.
Te entendí, ¿qué pensabas? Tenéis lengua romance y, en ellas, me aclaro. Mientras no sea alemán, chino o japonés...
Petons.

Maia ha dit...

Pues que a mí también sempre m'ha impressionat la senzillesa intensa del romànic. Un beso amigazo,

Culturajos ha dit...

Ramón, una pena no haberlo sabido cuando paseaba por barna. La propia ciudad es un caos, un pasar de un siglo a otro casi sin darte cuenta, y sin embargo dicen también de la ciudad que es bonita. No será que todas las ciudades son ese acúmulo que tú viste en el museo??

Salud
Perich

AROBOS ha dit...

Bien, habrás podido comprobar que hay gente para todo y que el libro de los gustos está en blanco. No conozco ese museo, pero se ven, por las fotos, cosas interesantes. Un saludo y un buen fin de semana.


Bé, hauràs pogut comprovar que hi ha gent per tot i que el llibre dels gustos està en blanc. No conec aquest museu, però es veuen, per les fotos, coses interessants. Una salutació i un bon cap de setmana.

Pulgarcito soñador ha dit...

Que lindo suena el catalán, para un profano como yo, leyéndolo en voz alta. El relato apasiona, y el uso de las palabras...

emeygriega ha dit...

Ramón, se trata de un museo nuevo?
No es que me los conozca a todos ni que sean mi especialidad, pero éste lo descubro a partir de ti.
Dónde está ubicado?

El Pobrecito Hablador del Siglo XXI ha dit...

No n'he entrat mai a aquest museu, i m'han vingut ganes de fer-ho perquè m'ha recordat Xanadú i Karl Foster Kane... i tambè els museus vaticans, què són, com tu ben dius, la mostra de la cobdicia de què fa la gala l'esglèsia, contradient tot el que s'escriu al sagrat llibre que segueixen.

¡Salut Ramon!
PD: Ja no contestes els comentaris?

Dilaida ha dit...

Perdona que el comentario no vaya en catalán, pero no me defiendo muy bien.
La variedad, por lo que cuentas, es una característica de este museo. Míralo por el lado bueno, así se aseguran que les gusta a todo el mundo.
Bicos

Ataúlfa Braun ha dit...

Hi ha un no sé què morbós en l'acumulació d'objectes, potser alguna carència. Gómez de la Serna té alguns comentaris boníssims pel que fa als museus. Jo, personalment, em quedo amb el pati; és un dels indrets més bonics i tranquils de la ciutat.
Salut!

Mercedes ha dit...

Lo siento, no he podido traducir el texto, estaría bien que pusieras un traductor en tu página.
Aunque igual la entrada está pensada sólo para catalanes.
Un abrazo.

Caruano ha dit...

Vaig entrar un parell de vegades, ja fa temps y sí, alló semblava Els Encants de luxe del Barri Gòtic.
Pero tiene algo...
Me gusta mucho sentarme en su fresco patio.
Una abraçada.

josep estruel ha dit...

Hola Ramon. Yo opino igual que tu. Es un museo con una desorganización que podría estar bien organizada. A mi si que me gustó la única vez que fui. Pero hay que reconocer que yo ya iba predispuesto a ver cualquier cosa antigua (que me encantan). Aquel museo siempre está vacio, pero no es el único. Hay mas gente en el patio que dentro.
Es muy tétrico, pero un museo que vale la pena ver es el de Pompas Funebres de Barcelona. El que está en Sancho de Avila.
Una abraçada.

Jose Lorente ha dit...

Lo del llibre de sortida té una fàcil explicació: a les rutes turístiques organitzades per a visitants de Barcelona, després del museu del Barça, de la sessió de sardanes, del Museu de Cera i de l'aperitiu al Moncho's, els hi ensenyen el Museu Marès, i per aixó aquesta eufória als textos que vas llegir.

També pot ser per la falta de criteri que n'hi ha a tot arreu, fins i tot a l'estranger.

És un lloc terrorífic.
Una abraçada.