dimarts, 24 de març de 2009

ANTOLOGIA PERSONAL (III): MARTÍ I POL

Hi ha molts poemes de Martí i Pol que m'agraden. Els poemes socials o cívics, per exemple. Com el cicle de poemes de la fàbrica, basats molts d'ells en experiències personals i que segueixen la tendència de la poesia de l'experiència. Així per exemple, el poema dedicat a l'Elionor (no a la princeseta, precisament):

"L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: "Sí, senyor" i "bones tardes".
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: "Sí, senyor" i "bones tardes".

Es fa difícil decidir, en aquests casos, si el poema participa de la tendència de la poesía de l'experiència o de la poesia social, o de totes dues. N'hi ha un altre que m'agrada moltíssim i que sempre busco amb el nom de Soledat González, però en realitat es titula In memoriam. Una visió de la vida tan nua, tan crua, tan real. Curiosament és la gent amb una visió de la vida tan negativa, o tan "perecedera", la que és capaç d'una alegria més profunda, més sincera, més veritat (i que no cal confondre amb l'alegria vanal).

"Com que no sempre el poema s’organitza
entorn d’una subtil regolfada de conceptes,
ara puc dir que avui hem enterrat
la Soledat González,
que feia disset anys que netejava
les comunes de la fàbrica
i un any escàs que s’havia jubilat
perquè les cames ja no la servaven.

De res no servirà que li dediqui aquest poema
i si dic que cantava mentre feia la feina
no faig sinó narrar
fets sense cap importància.

La Soledat González mai no havia
oblidat el seu poble, a Extremadura,
i deia que les glans que durant anys
havia compartit amb els porcs que guardava
eren de bon menjar i alimentoses.

Avui seria fàcil estibar meravelles.
La Soldedat, l’havien
foragitada del seu poble
en acabar la guerra.

Tot el que es perd, es perd per sempre:
vosaltres, jo, la Soledat González…"

Sempre m'ha impresionat totalment aquest poema a la Soledat González. La vida és això, passar i perdre. Però no només poemes tan existencials com aquests de Martí i Pol. També els amorosos. "Mira'm els ulls que cap fosca no venç", per exemple, o "Marta, l'embruix de tu m'ha tant sotmès/ que ja ni em dol la vida que no visc/ i em perdo amb tu per llocs inconeguts/ i no hi ha espai entre el teu cos i el meu" o l'extraordinari "Des de les hores mortes, talaiot,/ m'omplo la pell de dibuixos obscens/ i tu hi ets, Marta, en tots." Aquests poemes, tots, estarien també en la meva particular antologia personal. Però vull recollir ara, homenatge particular i íntim a un poeta tan admirat, el primer poema de Martí i Pol que vaig conèixer i em va emocionar.

"Molt he estimat i molt estimo encara.
Ho dic content i fins un poc sorprès
de tant d'amor que tot ho clarifica.
Molt he estimat i estimaré molt més
sense cap llei de mirament ni traves
que m'escatimin el fondo plaer
que molta gent dirà incomprensible.
Ho dic content: molt he estimat i molt
he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga.
Des de l'altura clara d'aquest cos
que em fa de tornaveu o de resposta
quan el desig reclama plenituds,
des de la intensitat d'una mirada
o bé des de l'escuma d'un sol bes,
proclamo el meu amor, el legitimo."

4 comentaris:

Susana ha dit...

Quina bona mostra de la poesia del Martí i Pol! Per un moment he pensat que no parlaries dels seus poemes amorosos, tan íntims i delicats (els meus preferits), però has triat passatges fantàstics. És un bon homenatge... Una abraçada

Jaume ha dit...

Un poeta de la meva terra. Coneixes Roda? Un gran poble. Però com a tot arreu hi ha mesquineses i històries petites, gent que li recrimina a Martí i Pol no haver fet coses pel seu poble. Jo sempre dic que Martí i Pol era poeta, no pas l'alcalde. Quin gran poeta, sí senyor. I la foto que has posat de la vella fàbrica, amb tanta història. A mi també m'agraden els poemes amorosos però els socials m'arriben molt perquè jo he tingut Elionors com la que diu ell a la meva família.

Ramon ha dit...

Susana, ja sabia que t'agradava la poesia amorosa del poeta de Roda. Certament té versos tan intensos, com algun que he posat en el post. M'agrada molt. També m'agrada aquella poesia seva biogràfica, quan parla de la seva malaltia, quina lucidesa ("Per l'abril farà anys del desgavell, set anys, cosits amb una agulla d’or
a la sorra del temps..."). És un cant al coratje, del tipus "Resistiré", jeje, ja saps que vull dir.
Jaume, no sabia que eres de Roda tu també (o de la zona, no queda clar). Jo penso que tots hem tingut a la família alguna injustícia social, o si no les veiem pel mon. Jo penso que Martí i Pol és un cas no gaire abundant de poetes que són brillants tant en la poesia amorosa i íntima com en els temes socials, que en boca seva no queden planfletaris. No n'hi ha gaires. Penso sobretot en Miguel Hernández en el cas castellà. Gràcies per compartir.

Jaume ha dit...

No soc exactament de Roda, de prop... La poesia amorosa m'agrada molt però quan llegeixo els poemes de la fabrica o del poble vec la meva realitat, la meva propia vida, els decorats de la meva existencia. Aixo no els fa millors els poemes però tenen incidència biogràfica, meva i de la meva familia. Bueno, gracies