DALÍ I NARCÍS

Dalí, en tant que personatge, mai m'ha fascinat. És més, moltes vegades m'ha fet força ràbia. Tenia actituts que no m'agraden, que dificulten que jo m'hi pugui identificar. Pictòricament hi ha haver un moment en què la seva pintura m'interessava molt; ara m'interessa molt menys però no la menyspreu. En qualsevol cas la seva trajectoria és tan rica, tan intensa, tan contradictòria, tan propera biogràficament que és inevitable trobar-te sempre amb Dalí, gairebé tan inevitable com trobar-te amb Gaudí si vius a Barcelona. També m'interessa Gala Dalí, sobretot des què recentment he vist la pel.lícula de la Sílvia Munt, però ara no és el moment.

L'any 1937 Dalí va definir el seu mètode de treball, el mètode surrealista, com a mètode paranoic-crític. Per il.lustrar-lo va pintar Metamorfosi de Narcís i va escriure un poema en francès, "El mite de Narcís", que s'ha publicat per primera vegada molt recentment. Segons Dalí s'havia de veure el quadre amb el poema devant, talment que es tractés d'un text instructiu. El mite en qüestió explica com el jove Narcís, d'una gran bellesa, en emmirallar-se un dia en un riu es va enamorar de sí mateix. O millor, segons molts, es va enamorar del seu propi reflexe.

El més interessant, al menys el que a mi més m'interessa, és la germandat entre literatura i pintura que concebia Salvador Dalí, molt en la línia del que van ser les avantguardes. No nomès literatura i pintura sinó d'altres arts. La interrelació, les influències diverses. Pintors, escriptors, cineastes, arquitectes... units per relacions d'amistat, i pintura i escriptura unides també en un mateix autor. Dalí n'és un exemple entre molts d'altres. També en això va saber ser modern.