Em van regalar fa anys la novel.la El lector de Bernhard Schlink però llavors, encara que me l'havien recomanat molt, no la vaig llegir. Ara, amb la pel.lícula, que per cert no he vist encara (tot i que la Rosa i la Nan me n'han parlat força bé), em va venir de gust d'adentrar-me en la història del nazisme vist des de la perspectiva d'un lector atent.
Alemanya. Posguerra. Un noi de quinze anys s'enamora i comença una relació amb una veïna, una dona misteriosa que gairebé li triplica l'edat. Convinen passió i lectura, sempre amb ell com a lector. Molts anys després, un cop s'han perdut mutuament la pista, ell la torna a trobar. Estudia dret i assisteix a un judici a un grup de dones nazis. Allà, en silenci, Hanna.
El que més em va agradar de la novel.la és la segona part, a partir del moment del retrobament. De quina manera la presència d'ella és tan intensa que ell sent que ha de continuar llegint-li novel.les. Llavors comença a enviar-li cintes amb la seva veu, llegint a Hanna que és a la presó. Ell, Berg, ha descobert que Hanna no sap llegir. I sospita que la lectura és la darrera possibilitat de fugir d'una realitat ingrata._-_500_-_04.jpg)
La meditació sobre el fet de la lectura és un tema que recentment em trobo inesperadament. A Vila-Matas, és clar. També a Una lectora nada común es parlava un mica d'això. A El lector es convina amb un altre tema igualment intens: de quina manera Hanna s'estima més ser condemnada per assassinat que no pas assumir públicament la vergonya de l'analfabetisme.
Hi ha novel.les que un no dubta en qualificar de bones o d'excel.lents inclús. D'altres potser no arriben a tant, però el qualificatiu d'emotives no les desmereix en absolut.
.jpg)
Fa 17 hores
+21.02.50.png)
3 comentaris:
En la peli el grado de análisis será naturalmente menor pero también persiste un análisis parecido al que tú haces. No he leido la novela, la película sí que la recomiendo mucho. Parece que últimamente se ha aprendido un poco más a hacer buenas adaptaciones.
Et recordo que jo vaig ser un dels qui et recomanava aquesta novel.leta. Trobo que, com tu dius, no és necessari que cada llibre que lleigim sigui una obra mestra. Només que t'acaroni el cor i et deixi rastre ja val la pena. És més, en aquests temps crec que ja es busca això: que t'acaronin els sentiments. Has llegit la notícia l'altre dia que en aquest temps de crisi el concepte "single" s'està devaluant? No volem estar sols.
No només vas ser tu qui em vas recomanar la novel.la sinó qui me la va regalar... Sempre intento no barrejar massa tot allò biogràfic en el bloc. Thanks, per tot.
Publica un comentari a l'entrada