diumenge, 22 de març de 2009

ELS SÒCOLS DE BARCELONA

Una ciutat pot ser retratada de formes molt diverses. Penso, per exemple, en el retrat que, de Barcelona, va fer Almodóvar a Todo sobre mi madre. Una ciutat enèrgica, viva, provocadora, d'avantguarda, una barreja de putes, monjes i transexuals. Recentment he vist Vicky, Cristina, Barcelona que m'ha agradat més del que esperava (no és la millor del director, això està clar). La Barcelona del Woody és una Barcelona de postal, encara que també amb putes curiosament (des dels temps mítics del Raval la puta ha quedat com un ingredient del tot barceloní). En veure el film del Woody vaig pensar que el que potser volem veure de les ciutats és en gran mesura el que surt a les postals. Des d'aquest punt de vista, tot i tenint clar que una ciutat és sempre molt més, la postal d'una ciutat és la seva icona, i en aquest sentit, és la ciutat mateixa.

Però no només cinema. Una ciutat mereix sempre una literatura. I més quan la ciutat té tanta història. Entre els molts llibres dedicats a la meva ciutat n'hi ha un de recent aparició que quan el vaig llegir em va agradar moltíssim. És Barcelona. Lugares con anécdota de Jordi Querol Piera. Està estructurat en breus capítols que es dediquen a temes diversos, a zones de la ciutat, a anècdotes i circumstàncies. Així un capítol dedicat a les perifèries, un altre a l'skyline de la ciutat, un altre a l'eixample, a la resta de barris, al Call, a la plaça Catalunya, a l'Espanya Industrial, a Montjuïch, a les Glòries, al Palau de la Generalitat, a la façana marítima, entre molts d'altres.

Un llibre com aquest serveix per aprendre històries de la història de la ciutat, conèixer anècdotes, veure l'efecte del pas del temps en la pell urbana. També per reparar en detalls que un mai havia observat. Tants detalls importants i ignorats. Si no sabem no veiem. És una gran veritat.

Entre els molts detalls del llibre ara en recordo especialment un. Divendres venia de la feina i mentre caminava pels carrers m'hi anava fixant. En copio un fragment: " Un día se dio cuenta de que cuando salía de su despacho (està parlant d'un amic seu que treballava a Portaferrissa) para ir a la Rambla veía con claridad los rostros de los transeúntes que desde la lejanía, las Ramblas, caminaban hacia él, es decir, la gente de enfrente. Así descubrió que la calle de Portaferrissa no tiene una pendiente uniforme, sino que presenta dos pendientes. Al salir de su despacho la pendiente baja para después subir otra vez para la Rambla, cuya cota es más alta que la del edificio de nuestras oficinas. Los trazados de las calles medievales tienen eso, no son sólo sinuosas en sentido derecha-izquierda sino que además van subiendo y bajando lentamente de modo que se generan perspectivas muy especiales. (...) Una manera para observar hacia dónde apuntan las pendientes de nuestras calles es mirar los peldaños de entrada a los comercios. Si el zócalo del primer peldaño tiene forma rectangular quiere decir que en ese trozo de calle no hay ninguna pendiente, en cambio si su forma es trapezoidal, entonces será fácil saber hacia dónde discurre el agua cuando llueve".


3 comentaris:

vivaduracel ha dit...

Coneixes Barcelonas de Vázquez Montalbán? Pel que dius t'agradaria molt. Ara penso que està descatalogat, te'l puc deixar si vols.

Ramon ha dit...

He sentit a parlar molt d'aquest llibre de Vázquez Montalbán pero no l'he llegit, ni el tinc, ni conec ningú que el tingui. Deu ser molt interessant perque a les novel.les de Carvalho sempre aprofitava per explicar coses dels barris, en plan molt crític, sempre parlant ja en novel.les dels anys 70 del tema de l'especulació. Si visqués ara... El Vázquez Montalbán és un altre d'aquests personatges tan crítics que són tan necessaris per una societat. Gràcies per l'oferiment.

joseantonio322 ha dit...

La sensibilidad está en la base de la observación. Sin sensibilidad no hay observación. Encantador el libro. Yo que soy barcelonauta de reciente factura igual me conviene leerlo, este que dices y el del gran Manolo.