diumenge, 1 de març de 2009

ÒPERA GLAMOUR

L'òpera també s'ha vist afectada, d'uns anys ençà, pel culte a la imatge tan present a la societat. Els temps en què una soprano de més de cent quilos i prop de l'edat de la jubilació feia de noieta enamorada han passat a la història. Fa uns anys la soprano dels Estats Units Deborah Voigt va ser despatxada del Covent Garden per estar massa grassa. Quatre anys després i amb molts menys quilos a sobre (uns seixanta, gràcies a una oportuna reducció d'estómac) tornava al Covent Garden per la porta grossa.


El món de l'opera sempre ha estat ple de dives, aquestes cantants que es pensen qui sap què. Fa anys una diva podia perfectament ser lletja. Ara seria impensable. És el cas de Kathleen Battle(Catalina Batallas, li tradueixen alguns) que un dia anava amb limusina amb xòfer per Los Angeles i va notar que l'aire condicionat era massa alt. Llavors, i cito ara un diari, "llamó por su teléfono portátil a su agente en Nueva York, que a su vez llamó a la compañía de limusinas, que se puso en contacto con el conductor para decirle que bajara el aire acondicionado (dignarse a hablar con el chófer era rebajarse demasiado para ella)."

Una altra diva que va de guapa és Angela Ghiorghiu. La tia canta molt bé però és francament insuportable. No li costa ni cinc minuts dir que no canta, per molt que tingui firmat un contracte. Si una cosa no li sembla bé, fuig. La llista d'exigències, d'altra banda, és llarguíssima.
La Ghiorghiu està casada amb un divo que també va de guapíssim i que també va de divíssim. És l'italià Roberto Alagna de qui es va parlar perquè en una representació d'Aida a l'Scala, on ell feia el paper protagonista, va considerar que el públic no estava prou receptiu i sense previ avís va abandonar l'escenari, a mitja ària. El cover, que seguia la representació, va haver de sortir a substituir-lo sense poder-se canviar. Va ser un Radamés amb texans.
Tots dos, Gheorgiu i Alagna, es passejen per les ciutats que visiten com si fossin dues estrelles de Hollywood. El mateix que fan dues de les figures operístiques més destacades de l'actualitat més immediata. Ella, la soprano rusa Ana Netrebko, ha sortit a les portades de les revistes angleses amb més glamour amb el seu novio, el guapo Erwin Schrott, un baix americà. Es repeteix novament la parella de cantants (Gheorghiu i Alagna, Caballé i Martí, Mirella Freni i Nicolai Ghiaurov o Dessi i Armiliato, els quals exhibeixen i exploten en els escenaris la seva relació personal).La parella de cantants és una variant de la parella cantant-director d'orquestra que van també explotar, en un altre estil menys glamurós, els australians Joan Sutherland i Richard Bonynge. Pel que fa a la Netrebko i el seu marit Schott són certament atractius a més d'excel.lents cantants, sobretot ella, de qui puc parlar més. Recentment han tingut un fill i n'han venut l'exclusiva a una revista del cor.

A més de les parelles glamuroses es dóna el triomf de tenors que són venuts de manera força similar a la d'algunes estrelles del pop. No és el cas del peruà Juan Diego Flórez, un gran cantant que ja comença a tenir una edat. Però sí és cert que Flórez és força atractiu i aquest atractiu s'ha potenciat també (el mateix que la simpatia del mexicà Rolando Villazón). Però en tenors més joves, com Jonas Kaufmann o Maxim Mironov, tots dos excel.lents, la estratègia comercial està ben clara, sense que això signifiqui pèrdua de qualitat, com passa en el cas de la Netrebko.


També els baritons, com és el cas del de Nova Zelanda Teddy Tahu Rhodes, s'han sumat recentment a la moda d'arribar al públic per camins no tan musicals.
Recentment s'ha arribat a l'extrem de posar en escena una òpera amb el tenor, un noiet benplantat però amb una veu no gaire bona, despullat durant tota la representació. Sense arribar a tant cada vegada és més freqüents passar del glamour a l'erotisme operístic.





4 comentaris:

vivaduracel ha dit...

Haurem d'anar més a l'òpera...

soniabaste ha dit...

Deu meu senyor, encara tremolo... no he tingut mai dubtes amb la meva sexualitat però de tot el personal que treus retratat en el teu comentari amb qui les meves hormones s'acceleren de debó és amb la cantant del final, la de les botes, l'espasa, el braçalet i el rostre impetuós. Qui és? On viu? Seré bisexual? Pobres fillets meus, tan petits i la mare amb aquests dubtes...

Ramon ha dit...

Sonia, no m'esperava pas això de tu, no perquè em sembli malament, eh! I mira, si m'haguessis dit que et posava la Netrebko, tan angelical, m'hagués estranyat però no pas tant. En canvi la del final, la guerrera, no fa gaire per tu, o potser sí, que mai se sap. Es diu Mary-Ellen Nesi i en puc dir poques coses... I no pateixis, la vida te da sorpresas, i la canalla d'ara és molt comprensiva :)

María ha dit...

Qué risa con Sonia, querida, qué cosas más insospechadas tienes. Carisimo mío, que belleza de entrada, cuánto cuerpo y voces apetecibles, amo la ópera porque tiene clase, querido, y tú lo sabes. Pero la música es por sí misma estética. Me iría ya mismo con el marido de la Netrebko, no lo conocía y me he enamorado al ver la foto, por eso me notarás exaltada, pero me iría igualmente aunque fuese acomodador en el cine de Callao. La música es otra cosa, la belleza de ellos me da lo mismo, es bella la música y con eso basta. Y Sonia, cara mía, no te preocupes por tu rapto lésbico con la Nesi (ni idea de esta chiquilla). Déjate caer en la tentación, amén, carísima.