dimarts, 7 de juliol de 2009

LES SETMANES TRÀGIQUES (O AQUELLS JULIOLS DE BARCELONA) (i 2)

Després dels episodis revolucionaris dels juliols de 1835 i de 1854 era d'esperar que si havia de passar alguna altra cosa a Barcelona aquesta cosa passaria en el mes de juliol. I efectivament així va ser. Juliol de 1855. Si la revolució del juliol del 54 havia significat un triomf dels oprimits (les autoritats haviem promès enderrocar les muralles i prohibir les selfactines, unes màquines del tèxtil que eren semiautomàtiques i que suposaven fer fora de les empreses molts treballadors, n'hi ha una il.lustració a sobre d'aquestes línies) l'estiu del 55 comença amb un pas enrere. Els burgesos, que havien lluitat per què les selfactines fossin permeses, se surten amb la seva. Al dia següent els treballadors, preocupats pels seus llocs de treball, comencen una vaga general. Les hostilitats són enormes, més importants que les de l'estiu anterior. El lema: "Associació o mort". La lluita és per la millora de les condicions laborals i la jornada de deu hores. Els vaguistes són atacats. El procés represor habitual s'ha posat en marxa: arribades de tropes per mar i terra, connivència de l'església, represió sense pietat, màxima activitat en els forts de Montjuïch, la Ciutadella i les Drassanes. Els obrers, que ja veuen que han perdut, demanen si més no una concessió, la de la lliberat d'associació. El Govern central, fidel al seu estil de cinisme, els respon: "Ya estáis asociados, puesto que formáis parte de una nación".

Juliol de 1856. Està clara una cosa, la burgesia s'adona que els treballadors s'estan organitzant i què ja no són com eren a principis de segle. Les revoltes del 35, dels 54, del 55 i la "jamància" del 43 confirmen que els treballadors s'han organitzat. (De la jamància no n'he parlat doncs va ser una revolta que va passar a l'agost de l'any 43, no al juliol, encara que es confirma que els estius barcelonins són sempre prou calents). El juliol del 56 el Raval i el barri de Sant Pere s'omplen novament de barricades. El motiu, el de sempre, el descontentament de les classes treballadores. La lluita és aferrissada: més de 400 civils morts.



Juliol de 1909. Ara sí, la setmana tràgica. Pocs anys abans, l'hivern de 1902, hi havia hagut la vaga general. També amb vaga general començarà la setmana tràgica. Barcelona s'havia convertit ja en capital de l'anarquisme. El diari Tierra y libertad s'editava al Raval. L'any 93 un anarquista, Santiago Salvador, havia fer esclatar una boma al Liceu. El 1906 un sabadellenc, Mateo Morral va viatjar a Madrid per fotre-li una bomba al rei i la seva senyora el dia del casament reial. Eren símptomes d'un descontentament alarmant. A la situació dolenta s'hi sumaven les lleves convertides en carn de canó i formades per obrers catalans que es reclamaven per a la guerra del Marroc. El descontent era generalitzat i l'església se situava, com sempre, al costat del represor. La ciutat es va encendre, els convents van cremar, les barricades es van tornar a fer presents, des del Raval fins el Clot, des del Poble Nou fins el Poble Sec, des de Sant Andreu fins l'Eixample. Van cremar unes 80 esglésies i convents. El final el coneixem prou bé. Nova represió i nous morts ajusticiats, en aquest cas Ferrer i Guàrdia, el creador de l'Escola Moderna. La llibertat educativa i el laicisme tenien, ja llavors, la culpa de tot. Normal en una ciutat en què tota l'educació era en mans religioses, i com es pot veure els educadors d'idees diferents no queien especialment simpàtics. (Per saber sobre la Setmana Tràgica es pot visitar aquesta pàgina)

Juliol de 1936. De 1909 al 1936 les coses no són del tot plàcides. Més vagues generals, més intents desestabilitzadors. El 36 la cosa comença amb una promesa, la de retornar "l'ordre" després de l'aposta republicana. Noves barricades per la ciutat, aquest cop per defensar-se de l'enemic que amenaçava. I que amenaçava amb ganes. Serà l'inici d'una guerra i de tota una altra història. Prou fosca, prou agressiva, prou llarga. Però que en aquells moments inicials es va viure certament com una revolució, tal com demostren els testimonis escrits que conservem.
Aquests juliols de Barcelona són tots ells resultat de represions, de falta de drets humans, de la vergonya insolent d'uns impresentables que es van aprofitar de la bona fe i la incultura de la gran massa. El que passa actualment a molts països del món recorda a algun d'aquests juliols barcelonins, exemple del desencís humà però alhora de la lluita per canviar el món. El voluntarisme sempre ha fet que tot pogués millorar una mica. Com sempre queda l'esperança, sempre es pot fer alguna cosa per viure amb dignitat.

6 comentaris:

paula ha dit...

Suscribo totalmente el último párrafo. Me parece que todos os conocéis, así que si molesto me lo chivais, o si quedáis para esperar el julio definitivo contais conmigo. Siempre que haya botellon decente, eso sí

El Pobrecito Hablador del Siglo XXI ha dit...

Impagable la cabecera de "Tierra y Libertad"!!

Ramon ha dit...

Paula, aunque pueda parecerlo no todos nos conocemos. Conozco a Susana, al resto los conozco de aquí, aunque se van creando vínculos y en algún caso, como con El pobrecito hablador persisten las dudas de un posible encuentro en el pasado, habida cuenta de los mismos estudios... Por cierto, te recomiendo los blogs de Susana y de El pobrecito hablador, el enlace está en la página principal.
Mariano, sí, yo no sé si es por la mítica añadida por el tiempo, pero impagable es la palabra.

soniabaste ha dit...

Vaig llegir la primera entrega i ja llavors vaig tenir ganes de dir-hi la meva, però vaig pensar que millor esperar la segona que l'acabes de penjar. En primer lloc, estic sorpresa d'aquesta tradición julianesca que algú va escriure en l'anterior post. Jo em pensava que pels catalans el mes revolucionari és el juny ("per quan vingui un altre juny...", era així, veritat?), en qualsevol cas, ja vec que és juliol. Quina sorpresa i quina casualitat.
M'he fixat, permet que faci un glosa dels teus textos, que efectivament com dius en el darrer paràgraf, tot ve de les males condicions de vida de la gent. I observo jo, tot solia començar amb una vaga general. D'haver-hi hagut el PP no hagués pogut pas negar-les aquestes vagues, segons és la seva costum (aquesta costum, i la dels regalets). I finalment, per tallar ja, he observat que encara que aparentment guanyaven gairebé sempre la classe dominant, al menys de forma immediata, a la llarga les reivindicacions dels treballadors s'anaven imposant. O sigui que no tot està perdut. Ja no diré Déu, però al menys crec que es pot dir que la justícia s'escriu recte encara que sigui en renglons torçats.

Ramon ha dit...

Quin poder de síntesi. M'encanten, Sonia, aquestes observacions i també la última frase. És ben cert, sempre la immediata conclusió és: la revolució ha fracassat!, però alguna cosa va lentament calant i la societat és avui més justa que fa cent anys, que l'any de la Setmana Tràgica. Ai, Sònia, gràcies per aquest positivisme raonat, no saps com l'agraeixo quan ho vec tot negre. Mira, amb aquest positivisme em posaré ara a redactar la propera entrada, que tenia pinta de ser grisa.

vivaduracel ha dit...

De tots els meus episodis el preferit segueix sent el del gobernador Bassa, el gobernador arrossegat per les rambles i despenjat per la finestra del Palau. I la setmana tragica que està molt bé, Barcelona convertida en la rosa de foc. Aixo dels renglones torcidos de Dios o de la justicia que diu la Sonia acabarà sent veritat.