dissabte, 11 de juliol de 2009

LA CASA DE BERNARDA ALBA

A finals de juny vaig assistir (per cert, amb dues companyes de la feina encantadores, la María i l'Elena) a la representació que al Nacional (Sala petita) es fa (o es feia) de l'obra de Federico García Lorca. Jo hi anava amb el record tan viu d'aquella altra Casa de Lorca que vaig veure al Teatre Principal de les Rambles fa uns anys. En aquella ocasió Bieito signava la representació: no em va agradar gens (sóc dels anti-Bieito declarats), tot i que María Jesús Valdés i Julieta Serrano estaven molt bé en els papers de Bernarda i Poncia respectivament.
Aquests papers els representaven ara Núria Espert i Rosa Maria Sardà. Molt bé les dues. La Sardà és una veritable mestra de l'escena. L'Espert gens sobreactuada, fent una creació molt particular d'una Bernarda una mica més humanitzada. Enormes aplaudiments molt merescuts per a les dues, i per a la resta d'actrius (Marta Marco i Rosa Vila, entre d'altres). La direcció de Pascual res a veure amb la de Bieito: un prodigi de sensibilitat, d'elegància i de relevància textual. Per cert, sempre em va extranyar el nom del personatge masculí que no apareix en escena però que com a un símbol omnipresent, com un Godot esperat en va, ho ocupa tot: Pepe el Romano. Romano no de Roma naturalment, he esbrinat, sinó del Soto de Roma, una zona de la Vega de Granada molt propera a Fuentevaqueros.

En sortir, a més d'un excel.lent gust de boca , em va quedar el convenciment de què es tracta de la veritable obra de maduresa de Lorca (és l'última, també... la va acabar poc abans de la seva mort). Efectivament, de totes les obres de Lorca és la que demostra major depuració de l'ofici teatral, la que millor sap mantenir l'atenció de l'espectador, l'obra en què exhibeix un major domini dels recursos. Després, obviament, hi ha tota la lectura simbòlica de l'obra, sobre la castració dels sentiments, el món de les aparences i la hipocresia, els rols de gènere, etc.
Per acabar la nit, una pizza en bona companyia. L'Elena i la María es diuen com les protagonistes del debat medieval del segle XIII però les seves disquisicions són sempre molt més interessants i més intenses. Sé de la sort que tinc de tenir-les com a companyes a la feina.

7 comentaris:

soniabaste ha dit...

Gran la Sardà, una passada, jo tambe hi vaig anar. I l'escenografia de Pasqual. Quin dia hi vas anar? Jo dissabte 27

paula ha dit...

La Sardá será muy buena pero esposa a la vez del mago de la tele, que no lo soporto ni a él ni al socio ni al hermano ni de paso a ella. Peseteros, así los veo

Ramon ha dit...

Doncs crec que hi vaig anar el divendres anterior. El muntatge de Pascual era, efectivament, molt bo.
Paula, estoy de acuerdo contigo en que los de gestmusic no tienen nombre, y da un poco de rabia que sean ellos con todo lo que proclaman. Pero bueno, aunque a Javier Sardà no lo soporto por Rosa Maria tengo una cierta debilidad, me parece graciosa, buena gente, amiga de sus amigos y muy competente en la interpretación.

marcoshernand555 ha dit...

¿Y la Espert, olvidada en este foro? Grandísima desde tiempos inmemoriales (me lo han contado, arpías...). Pero me cansa tanto. No la he visto en esta Casa, de hecho no la he visto nunca en ninguna parte, consigue ponerme de los nervios con ese tono que tiene. De todas formas, aunque en el fondo no la soporte, grandísima igual.
Salgo para Cuba en tres días. Ni me lo creo. Me conecto a la vuelta, ahí ni pienso ocuparme de pantallas planas. Gracias por lo de los Panero y Haro Ibars. ¿Has pensado que Haro Ibars merece no sólo una entrada sino un blog entero? La chica que decías se llama Blanca Uría si no recuerdo mal, y era hermana de un político de la época. Bueno, perdona que no te contestase en su momento y que ahora aproveche.

Pan ha dit...

Ramon fa anys que intento anar al teatre, però per a desesperació de la meva gent a última hora sempre trobo una cosa que m’atrau més a fer. De totes maneres tot i que fa temps que conec l’obra de Lorca (fa molts anys vaig participar en un recital sobre sobre el poeta a la biblioteca de l’institut on estudiava, crec que fins i tot hi ha fotos) en prenc nota de la teva recomanació i si algún dia hi vaig finalment la tindré en compte.

Susana ha dit...

Umm, Ramon, em poses les dents llargues. Molt em temo que me la vaig pèrdre. La Sardà la tinc per un personatge intens, però l'Espert... em desmonta, em sembla espectacular. Vaig veure imatges dels assajos, i em va semblar una meravella. Llegir la teva crònica ara m'ha encantat: m'he submergit en "l'obra de la maduresa del Lorca"; estic segura que la interpretació d'aquestes dues grandíssimes de l'escena reforça el missatge lorquià. Gràcies.

Ramon ha dit...

Marcos, ¿sabes qué pasa? Que como te dije casi no sé nada de Haro, empecé hace años la biografía que le escribieron, pero francamente era infumable, así que la abandoné. Ahora no puedo consultar lo de Blanca Uría, lo haré en cuanto pueda. De todas formas sé muy poco... Qué vaya genial por Cuba.
Pan, no home, sempre hi ha temps per a tot a la vida. El teatre és perfectament compaginable amb tot el demés. Jo tampoc és que hi vagi gaire però de tant en quant cal. I a més, és una excusa ideal per un sopar i xerrar amb amics, etc.
Susana, fa mogollon que no anem al teatre plegats. Hem anat mai? A concerts sí, al teatre no sé. Doncs queda pendent. Falta trobar una obra que a tots en vingui de gust, fer un grupet i disfrutar de la intensitat teatral. ¿Hace?