divendres, 31 de juliol de 2009

MEMÒRIA D'ANAR A LA FEINA

(Aquesta entrada la tenia preparada des d'aquest hivern passat, però un cop feta em va semblar tan absurda que vaig decidir no posar-la. Es va quedar oblidada en un racó de la carpeta d'edició de missatges. Però ara, en plenes vacances, es disfruta molt veient les aventures diàries del periode hivernal, i es disfruta revivint el que no cal viure justament ara... A més és moment de records, com el de Bolonya o d'altres de més recents. Així que aquí va. Perquè si fins i tot les teles posen material de poca volada justament en periode vacacional, què no faré jo en el meu humil bloc.)

N'hi ha que es queixen d'haver d'agafar el metro per anar a la feina. No seré pas jo qui els critiqui, tothom té dret de queixar-se del què vulgui, faltaria més. A continuació el repertori de transports diaris que segueixo jo. No és per victimisme, que m'ho passo molt bé i llegeixo molt. I a més m'he mogut tant per anar a la feina que ara sento que treballo al costat de casa. Sols que quan no tinc ganes de llegir faig fotos i després a casa les pujo al bloc. Demano disculpes per la qualitat d'algunes imatges: una de les meves característiques de bon matí són les presses.

Sortida de casa. El rellotge marca dos quarts i deu de vuit. Som-hi cap al metro (llicència: si l'amenaça de fer tard és molt real, agafo un taxi, com els milionaris).


Primera parada, el metro. Línia blava. Característica general: tot està molt buit, o si més no, força buit comparat el tràfec de d'altres hores.



Tant de bo el metro em portés directament al tren. No és així. Això vol dir: enllaç. És el moment d'esperar que el proper metro no trigui i que les escales no siguin plenes. No hi ha res més frustrant que veure com el metro s'escapa perquè un no pot anar més depressa per culpa del tap de gent.
Ara línia vermella... El metro ha d'arribar encara. El gran problema dels transbordaments és el temps que triguen els metros. Depenent de la sort un viatge por durar deu minuts o vint-i-cinc. Si les coses van mal dades millor no mirar el rellotge.



Arribats a Renfe, segon transbordament. Escales, més i més escales, pujar i baixar. Passadissos. Músics (per cada un de bo, dotzena i mitja d'esgarrifosos). I presses. Si arribo amb temps a Renfe puc prendre el cafè al bar de l'estació. Si hi ha perill de què el tren fugi, el cafè haurà d'esperar.


I finalment arribada a l'estació de Renfe, amb el temps just, és clar.



Sol passar que la megafonia anuncïi l'arribada del tren. Així que mirada de reüll al bar de l'estació.
El tren espera(?) aturat a la llunyania. Una foto (moguda, és clar) i carrera.

Comença el trajecte fora de la ciutat. Observació discreta i lectura.


I mirar per la finestra. El particular paissatge, les obres de la Sagrera, el pont del Besós...


O fantàstics edificis a primera línia de mar...



O la Nacional que voreja la costa.
O el mar, tan relaxant.

O edificis modernistes que contrasten amb els grans blocs.



I finalment algun port esportiu.
Un cop arribats a lloc no es pot tampoc perdre el temps. Serà el moment del cafè, si es pot...



El dilema és prou clar:
Hi ha temps, poc però n'hi ha. Així que cap a l'esquerra (sempre m'agrada més anar cap a l'esquerra). Afortunadament al bar no hi ha ningú (no sól pas ser el més habitual, generalment aquests bars d'estacions estan sempre plens de treballadors que de bon matí ja es prenen el que ells anomenen "barrechas" que no és una altra cosa que conyac amb força anís... sempre m'ha estranyat que no hi hagi més accidents laborals).

Si a l'estació no hi ha temps pel cafè (és una obsessió meva de tots els matins, com es pot veure) sempre resta el recurs de la màquina de la feina que fa els pitjors cafès del món, com sol passar amb aquestes màquines. Bons són, de totes maneres, quan no hi ha res millor. Aquesta és la màquina dels mals de panxa...

Que hi hagi temps no significa que hi hagi molt temps. Per això, des de sempre, els meus cafès in itineri són sempre cafès amb gel, encara que nevi. Així un evita haver d'esperar que s'arrefredin.
Després del cafè arriba el moment de l'últim transport de la jornada (bé, de la jornada no, que després s'haurà de tornar a casa i desfer el trajecte): un autocar que té la particularitat de ser alguns dies extremadament puntual i d'altres absolutament impuntual.



I ja finalment, una estona de camí abans d'arribar.

Són ja gairebé les vuit. Per acabar l'excursió queda només el millor de tot: la trobada amb l'estimada directora.
(És broma, és broma... ja se sap, la directora no arriba mai abans de les onze).

15 comentaris:

romeu.and.romeu ha dit...

Val, no em queixaré més, paraula, si algun dia penso en la meva ruta urbana per anar a currar pensaré en els teus transports interminables. Es fortíssim aixo de les fotos, les vas fer totes el mateix dia?, vas arribar tard segur...

Ramon ha dit...

Si, les vaig fer totes el mateix dia, encara que tot s-ha de dir, era un dia que no entrava tan aviat com es normal. Pero ja et dic jo que vaig haver de correr, sobre tot a l-estacio. Una anecdota bona va ser el cafe... el cambrer era nou i al veure que li feia una foto al cafe que m-acabava de posar, de fet es pot veure la seva ma a la foto, es va apropar a la cambrera mes veterana dient=li que jo era un inspector de sanitat que anava fent fotos als cafes per observar detingudament si la neteja era profunda. Jo, mentre em prenia el cafe, vaig sentir llunyanament la conversa i no donava credit. Llavors se m-apropa la cambrera i em pregunta que si es cert aixo que el novato, que pel pobre era el primer dia de feina i estava flipant amb el client inspector camara en ristre, li ha dit, que jo anava fent fotos als cafes recent servits. I llavors, improvitzant, li dic que si, pero que no soc un inspector de sanitat sino un estudiant de fotografia que estava fent un treball. Crec que no em va creure. A partir d-aquell dia em van tractar molt millor.

vivaduracel ha dit...

Si te tuviera confianza de verdad te diría que estás colgado por ir por la vida con una cámara de fotos colgada del cuello, con el consabido peligro de terminar como terminó la divina Isadora Duncan (¿fue ella, no?). Pero en el sentido de que alguien te ponga un ojo mirando a Mérida si te pilla fotografiando cafés o lo que se te ocurra. Bueno, a mi los colgados me caen genial, así que te perdono.

soniabaste ha dit...

Ets tan poètic, fotografiant grafitis al terra, gent mirant partits del Barça des del carrer, o la rutina diària... Es curiós de quina manera la rutina diària es converteix en tota una altra cosa quan un es para i l'observa atentament, ni que sigui per fer-li una foto i treure-la al blog amb cara de veritable sorpresa! En això està la poesia, en la mirada. D'altra banda et guanyes els diners que et donen, ni que només sigui per anar pel mon fent fotos. Petons.

MARIEL ha dit...

Me encantó. No sé por qué, me conmueven las fotos de estaciones subterráneas, metros, trenes y autobuses. De sus interiores. En movimiento. De nuestros compañeros de viaje cuyas historias podemos intuir pero no conoceremos jamás. Los cruces de miradas. Las conversaciones escuchadas al pasar. La lectura del libro (es preciosa la foto de tu libro abierto en pleno viaje). Me gustan las fotos corridas, movidas, fuera de foco. Girar a la izquierda (tenía que ser esa la dirección de la cafetería). Y la foto final de tu sombra en la calle. La sombra del viajero. Es una entrada preciosa, un cuaderno visual de un viaje que cada día es diferente, aunque el itinerario sea el mismo. Me hizo feliz acompañarte a la oficina. Besos que giran a la izquierda, en busca del descanso que entibia.

MARIEL ha dit...

P.S.: Qué bella es la forma y la música del catalán. Leo en voz alta lo que escribís, Ramón, y los comentarios de los compañeros. Tiene la cadencia del portugués pero singularidades tan rotundas y personales (la "ny", el "aig", la "t" más las consonantes"). Y qué experiencia de tránsito permanente (hablando de estaciones y trenes) vivir en una ciudad donde podés alternar dos idiomas en forma constante. Y pensar y soñar en dos lenguas.

Susana ha dit...

Ramon: fantàstica entrada! No només perquè ens calles la boca als "quejicas" de vocació. Les fotos són magnífiques, impressionants les de les andanes de metro i tren. Els reflexes. Després la de la línia litoral del Maresme, que em té el cor robat. L'ombra del caminant...

Les petites coses del dia a dia són un reportatge en el que ens reconeixem; per una vegada, sense haver de córrer. M'ha agradat molt!!

Un tren de petons...

Ramon ha dit...

Vivaduracel, me tranquiliza tu perdon aunque no se si me tranquiliza tanto que me consideres un colgad. Pero bueno, lo asumo y ya esta, no pasa nada. Salud, de colgao a colgao.

Sonia, com son els contrastos de la vida, passo de ser considerat un penjat a ser valorat poeticament. Tens rao, jo sempre ho defenso que el secret de tot esta en la mirada. Gracies per la teva fidelitat.

Mariel, gracias tambien a ti por esa interpretacion tan generosa. Me fascinan tambien las vidas que pasan por mi lado, esas conversaciones, esas miradas, lo intuido... no por mera curiosidad ni morbo, aunque como dices tu en tu entrada, si uno pierde el morbo ya no queda nada. Pero no, no es por curiosidad malsana que me interesa todo eso, sino por curiosidad novelesca, creo. Y si, siempre he vivido como una suerte poder ver la vida a traves de dos idiomas de forma natural, porque ambas lenguas las aprendi de pequeño. Es curioso de que manera ver las cosas a traves de una lengua o de otra condiciona la realidad. Cada idioma es una forma de ver el mundo, como un traje. onerse uno u otro, a voluntad, es desde luego una riqueza espiritual.

Susana, celebro que t-agradi l-entrada, de debo que era material de derribo. Com saps, soc fora de BCN i tinc varies entrades preparades que vaig posant, aqui amb aquesta connexio tan lenta es impensable anar creant material nou. Gracies per la teva mirada generosa.

Eva ha dit...

He visto que has comentado que te supo mal perder los comentarios que te envié, no te preoucpes , yo miré al dia siguiente y vi que no había ni un comentario pero que habías puesto en mayusculas un texto diciendo que lo habias perdido , no me lo creí porque pensé que no te habia interesado mi comentario de aquel momento, pero ahora he entrado al blog y he visto que hablas de mi en la entrada de Santiago de Compostela con Jose antonio , creo. No pasa nada , ahora ya te creo , estoy mejor, solo quise compartir la belleza de Santaigo . Gracias otra vez ,espero que no lo pierdas ahora.

Ramon ha dit...

Eva, que ilusion que estes aqui de nuevo. Palabra que perdi los comentarios de Santiago, me supo mal por todos especialmente por el tuyo, ya que era la primera vez que escribias aqui. Luego, ya en Barcelona, puse una nueva entrada sobr Santiago, con fotos y eso, pero no escribiste. Me alegro de saber de ti y espero que no sea la ultima vez. Y sobre todo me alegro que estes mejor.

Jaume ha dit...

No ens posem pas en plan a veure qui treballa mes, pero jo tinc una feina que no té horaris, ni caps de setmana, que es d'esforç brut moltes vegades tot i que un hagi llegit una mica, però s'abandona la cultura ràpidament per la substistència, al menys durant la jornada laboral, que d'altra banda no té pas ni hores ni rellotge, tan pots treballar de bon matí com al capvespre, no tens vacances i et torres sota el sol... Et preguntaras quina és aquesta feina tan espantosa que faig jo...

Jaume ha dit...

Per cert, ja era hora que ens tornessis a oferir una altra foto de la directora aquesta tan guapa que tens.

Ramon ha dit...

Jaume, no em pregunto res perque ja ho se quina es la teva feina, m-ho havies dit. Pensa que la meva familia s-ha dedicat sempre a aquesta feina, aixi que li tinc molt respecte tot i que jo penso que en seria incapaz.

El Pobrectio Hablador del Siglo XXI ha dit...

Menos mal que guardaste la entrada porque así la hemos podido disfrutar. Me ha gustado mucho, me ha parecido una idea genial, porque al verla/leerla todos nos ponemos, de una manera u otra, detrás de la cámara. Esa es la vida. Una parte importante de la vida que pasamos siempre por alto, como sonámbulos ante un mismo paisaje. Por cierto, debes tener un estómago a prueba de bombas...Hay un piropo castizo que dice así: "niñaaa, tieneh loh ohos mah claroh quel café de lastasiión". ¡Salud!

Ramon ha dit...

jeje, te juro Mariano que el cafe de la estacion es un sistema infalible para despertarse de golpe. Si el cafe falla siempre queda el recurso de Renfe que con sus desastres suele ser incluso mas efectivo para espabilar al personal.