dimecres, 22 de juliol de 2009

MONTJUÏCH DE NIT

No acostumo a usar el bloc per comentar coses massa biogràfiques. Únicament ho faig quan la part biogràfica està relacionada amb algun episodi que vull comentar. Per exemple una nit de principis de juliol.

Això de Montjuïch potser es convertirà en una tradició. El cas és que aprofitant que la muntanya quedava oberta, amb activitats, durant dues nits de juliol vam decidir anar-hi. Plena de gent. Però plena de debó. L'Ajuntament havia habilitat uns autobusos per anar d'una banda a l'altra atès que no es podia circular en cotxe. Però els conductors no eren, pel que sembla, molt experimentats: ens vam perdre en un bus ple de gent, de peu, mentre el conductor anava donant tombs per la muntanya fins esbrinar la ruta exacta. Vam visitar el poble espanyol, resta d'una de les Exposicions Universals en una muntanya que tant els hi deu: el mateix palau nacional, per exemple.

A les Picornell vam veure a la Mengual fent cabrioles a l'aigua. A la font màgica hi vam sopar mentre sonava com cada any el Barcelona de la Montse i el gran Fredy. Va ser una nit agradable, malgrat conductors inexperts i cues quilomètriques per veure el ballet aquàtic, acompanyats pel Pere, la Rosa i la Nan. Aquí en queden un record i una foto molt turística.

4 comentaris:

Susana ha dit...

Ramon, quina ràbia deu fer haver perdut els comentaris de l'entrada anterior.

Sobre aquesta, la vostra odissea i la gentada fa mandra només de sentir-la, però la veritat és que la foto de les fonts il·luminades m'ha portat records de sentir-me ben impressionada veient aquella mena de coreografies aquàtiques que s'inventen. Tenen un punt d'horterada però no puc evitar que m'agradin, tot i que fa molts anys que no les veig. No és el mateix que Santiago o La Corunya, però tenen ja alguna cosa entranyable a la nostra Barcelona.

Gràcies per recordar-nos-ho.
Una abraçada i ben tornat (amb teclats de tot tipus de signes, dièresis, punts...) ;o)

MARIEL ha dit...

Ramón, a veces la fotos de postal turísticas disparan no solo recuerdos sino deseos. Y hacen bien. Estuve en el Montjuïch de día pero no de noche, con lo que algo bello me está esperando y espero no perdérmelo. Y confieso que, como a Susana, me gustan y me emocionan las aguas danzantes. Me llevan de la mano a la infancia o a un presente blando, de agua, sereno e inmune a los dolores del mundo. Gracias por revivir esa sensación. Besos acuáticos.

joseantonio322 ha dit...

Una de las primeras cosas que me sorprendieron mucho de Barcelona fue lo desaprovechadas que estaban las dos montañas principales, el Tibidabo y Montjuich. Creo que sé el motivo: sus dimensiones, demasiado grandes, y también su dificultad de acceso. A Montjuich se puede subir hasta el estadio con las escaleras, pero quién es el guapo que en plena canícula sube más arriba?

Ramon ha dit...

Susana, les fonts valen la pena, són molt divertides. Una cosa és la foto, l'altra la grandiositat inesperada i fugaç. I sí, jo també recordo aquells vespres d'estiu infantil, quan Barcelona era molt més provincia però potser també molt més encantadora.
Mariel, no sabía que conocías BCN. Espero que te gustase. Buscaré el empate un año de estos y me escapo a esa ciudad a la que le tengo tantas ganas y que tantas veces he recorrido con el google.maps (me encantan los mapas). Gracias por pasarte y por esas cartas a Juliet tan bonitas.
José Antonio, coincido bastante contigo. Además el Tibidabo es en realidad parte de una montaña de dimensiones considerables. Pero ni que no sea recorrerlas enteras sí vale la pena a veces de pasear un rato por ella, así como por otros parques-montañas de la ciudad, como el parque del Guinardó. Gracias