El litoral de Barcelona és sempre un agradable lloc per passejar, sobretot a la primavera, quan el calor no és tan insuportable com en els temps estiuencs. L'ideal és acabar el passeig a la platja de la Barceloneta, baixar pel passeig marítim fins el Port Olímpic i potser seguir més enllà, per les platges del Poblenou. Avui, però, no anirem tan lluny.
Comencem al final de les Rambles, on el dit de Colom assenyala Mallorca. El més conegut del monument és la figura. La base, però, té uns relleus interessants que recreen la història del descubriment (odiosa paraula).
El moll de la fusta ens porta fins una escultura avui molt oblidada, el Gambrinus. L'any 1989, quan Barcelona es preparava pels jocs, al moll de la fusta es va habilitar espai per alguns restaurants. Un d'aquests va ser el Gambrinus. Va posar la gamba de Mariscal com a emblema al sostre. Un cop acabats els jocs va desapareixer el Gambrinus i la resta de restaurants, el moll de la fusta es va veure per fi lliure de locals, però la gamba del Gambrinus va continuar, solitària, convertida en una escultura oblidada.
Just enfront de la gamba, allà on les cases eren les que s'enfrontaven a la muralla ja desapareguda, hi ha l'anomenada Casa de Cervantes. Segons la tradició en aquesta casa hi va viure Cervantes en la seva estada a la ciutat, i és aquí on potser va imaginar que els seus dos personatges es trobarien per primera vegada mirant el mar i que seria el mar de Barcelona: "Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; parecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera que en la Mancha habían visto". Mar on justament serà Don Quijote derrotat en un dels moments que prefereixo de la novel.la (juntament amb el diàleg de Don Quijote i Sancho quan el primer mor, aquell de "No se muera Vuesa Merced..."): "Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer del mundo y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad. Aprieta, caballero, la lanza y quítame la vida, pues me has quitado la honra." Tot i que "los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevó sin ella solo por haberla visto", doncs Barcelona és "archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única" (ho diu Don Quijote quan ja tornen cap a la Mancha).
I ara que parlo de Cervantes recordo que no fa gaire vaig llegir la tesi que Cervantes era català i que es deia en realitat Miquel Servent. Sembla conya però n'hi ha que ho diuen seriosament. També s'havia dit això de Colom, però penso que potser amb més criteri. Però vaja, no en sóc pas especialista. Aquí unes imatges de la casa de Servent, vull dir, Cervantes...
I al costat de la gamba ens trobem la cara de Barcelona (així l'anomenen). És una, diguem-ne, escultura, obra de Diego Delgado basada en una imatge de l'artista nortamericà Roy Lichtenstein.
La cara de Liechtenstein, artista tan singular, dóna pas a dues possibilitats: seguir per les set portes o entrar sense més preambuls al barri de la Barceloneta, just on abans, diu la tradició, hi havia l'illa de Maians (illa monzoniana, és clar). Se m'acudeixen més coses a dir, però ja seria un altre passeig. Parlaria llavors de la meva extranyesa sobre la popularitat del barri de la Barceloneta, que totes les guies en parlen meravelles (i serà un barri curiós, no diré que no, però no el qualificaria com a maco ni tampoc com a tan interessant). Parlaria dels antics xiringuitos de la Barceloneta, on es podia menjar paella i gambes i veure cava amb els peus a la sorra. O del barri de xavoles del Somorrostro, just on ara hi ha el Port Olímpic. O de la mentida que va ser el Fòrum. O del Camp de la Bota, on justament hi van fer el Fòrum, antic escenari de més xavolistes i d'ajusticiaments del fascisme que va guanyar la guerra.
Comencem al final de les Rambles, on el dit de Colom assenyala Mallorca. El més conegut del monument és la figura. La base, però, té uns relleus interessants que recreen la història del descubriment (odiosa paraula).
El moll de la fusta ens porta fins una escultura avui molt oblidada, el Gambrinus. L'any 1989, quan Barcelona es preparava pels jocs, al moll de la fusta es va habilitar espai per alguns restaurants. Un d'aquests va ser el Gambrinus. Va posar la gamba de Mariscal com a emblema al sostre. Un cop acabats els jocs va desapareixer el Gambrinus i la resta de restaurants, el moll de la fusta es va veure per fi lliure de locals, però la gamba del Gambrinus va continuar, solitària, convertida en una escultura oblidada.
Just enfront de la gamba, allà on les cases eren les que s'enfrontaven a la muralla ja desapareguda, hi ha l'anomenada Casa de Cervantes. Segons la tradició en aquesta casa hi va viure Cervantes en la seva estada a la ciutat, i és aquí on potser va imaginar que els seus dos personatges es trobarien per primera vegada mirant el mar i que seria el mar de Barcelona: "Tendieron don Quijote y Sancho la vista por todas partes: vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; parecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera que en la Mancha habían visto". Mar on justament serà Don Quijote derrotat en un dels moments que prefereixo de la novel.la (juntament amb el diàleg de Don Quijote i Sancho quan el primer mor, aquell de "No se muera Vuesa Merced..."): "Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer del mundo y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad. Aprieta, caballero, la lanza y quítame la vida, pues me has quitado la honra." Tot i que "los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevó sin ella solo por haberla visto", doncs Barcelona és "archivo de la cortesía, albergue de los extranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza única" (ho diu Don Quijote quan ja tornen cap a la Mancha).I ara que parlo de Cervantes recordo que no fa gaire vaig llegir la tesi que Cervantes era català i que es deia en realitat Miquel Servent. Sembla conya però n'hi ha que ho diuen seriosament. També s'havia dit això de Colom, però penso que potser amb més criteri. Però vaja, no en sóc pas especialista. Aquí unes imatges de la casa de Servent, vull dir, Cervantes...
I al costat de la gamba ens trobem la cara de Barcelona (així l'anomenen). És una, diguem-ne, escultura, obra de Diego Delgado basada en una imatge de l'artista nortamericà Roy Lichtenstein.
La cara de Liechtenstein, artista tan singular, dóna pas a dues possibilitats: seguir per les set portes o entrar sense més preambuls al barri de la Barceloneta, just on abans, diu la tradició, hi havia l'illa de Maians (illa monzoniana, és clar). Se m'acudeixen més coses a dir, però ja seria un altre passeig. Parlaria llavors de la meva extranyesa sobre la popularitat del barri de la Barceloneta, que totes les guies en parlen meravelles (i serà un barri curiós, no diré que no, però no el qualificaria com a maco ni tampoc com a tan interessant). Parlaria dels antics xiringuitos de la Barceloneta, on es podia menjar paella i gambes i veure cava amb els peus a la sorra. O del barri de xavoles del Somorrostro, just on ara hi ha el Port Olímpic. O de la mentida que va ser el Fòrum. O del Camp de la Bota, on justament hi van fer el Fòrum, antic escenari de més xavolistes i d'ajusticiaments del fascisme que va guanyar la guerra. 
.jpg)
+21.02.50.png)
11 comentaris:
La meva Barcelona i el seu litoral... units al Quixot sempre. Les gran obres literàries donen vida a la ciutat, els donen entitat. La ficció sempre fa més veritat les coses que són veritat, es una curiosa paradoxa però que s'entèn molt be a partir d'aquesta entrada tan sosegada com la meditarrània que ens envolta i ens dóna caràcter i vida. Bona diada.
com he rigut amb la teoria de Miquel de Servent, es l'absurd català. Aquí tenim Llull. Ep, perdó, Llull era mallorquí. Vull dir, aquí tenim Joanot Martorell. Ep, aquest valencià. És igual. Ausiàs March? Valencià tambe? Collons. Reivindico a Miquel de Servent que era de Sta Maria de Palautordera, que lo sepas.
A mi m'agrada la Barceloneta, i el seu aire d'antic barri, amb la roba estesa al carrer, les seves dones encara assegudes a la fresca... no com per posar-lo a una guia, sinó perquè els barcelonins no acabem de perdre el nord (en aquest cas el sud). M'agrada infinitament més que la comercial gamba que ens tapa la vista al mar i, és clar, moltíssim més que aquella cara que, penso, ens és tan aliena als barcelonins. Penso que en tot cas serà "cara" en el sentit de poc barata, que escultures com a aquesta és una de les mil xorrades que ens costa caríssimes als que encara habitem aquesta ciutat de la que Servent (aissh) parlava meravelles.
Una entrada molt interessant, Ramon. És tan maco re-descobrir (no com a 'descubrimiento', ja saps) els passeigs de Barcelona de la teva mà...
Una abraçada.
Sonia, és certament curiós de quina manera la ficció engrandeix el que és real. Afortunadament és així.
Romeu, proposo l'any vinent fer l'ofrena floral devant de la casa de Miquel de Servent. I pensa que aquí sempre ens quedarà Ruyra.
Susana, a mi la gamba em fa gràcia, i la cara de Barcelona em sembla ja força arrelada. I entenc que la Barceloneta té allò típic, però és més autèntic el Raval, perquè ni com a antic barri de pescadors a la Barceloneta li trobo gaire tipisme. Més aviat insalubritat, brutícia i quarts de casa. Bentornada.
Coincido con tu visión del barrio de la Barceloneta. Lo mejor del barrio, el mar, naturalmente, y Negra y criminal en la calle de la sal.
Ramon, el Raval tenia molta autenticitat, és clar... abans que el disseny, les reformulacions buròcrates i el pijisme 'moderníssim' transformessin el barri xino barceloní. Ara ha quedat descafeïnat; no diré jo que no tingui un cert encant, això de veure les putes i els ionquis més lumpen al costat dels bars més fashion, però tinc la mateixa sensació que davant del Born: està sent 'ocupat', i ha perdut el que tenia d'autenticitat. A la Barceloneta li queden "dos telediarios", però encara conserva part d'aquell sabor mariner i de cases modestíssimes. Fins quan? Aissshhh... Petons! (Segueixo llegint entrades anteriors)
Gracias por tu visita!
Mi barrio favorito es el gótico, tomar un cafecito en la plaza del Pi, qué preciosura, aunque cuando voy paro en Gracia o en la calle Pujades, en la Villa Olímpica.
¡Cuántos amigos que extraño!
Quizá pronto esté por allí si toco la península, a Palma iré seguro, guardadme un cafecito y un chocolatín de esas tiendas tan sofisticadas que ví el anteaño. Me sorprendió el furor por las chocolaterías.
Cariños desde Buenos Aires!
(Discúlpame por no manejar bien el catalán. Recuerdan el botón que hace 20 años se había puesto de moda en las solapas: "en catalán, por favor".)
Emeygriega, ¿cómo no escribirte e tu post sobre los toros cuando ese es uno de los temas de mi indignación cotidiana (entre muchos otros)? Lo del café en la plaça del Pi está hecho. Y los pins de En català, si us plau, qué recuerdos... de todas formas sabes que aquí te manejas perfectamente en castellano. Abrazos.
Ramón: Recordando viejas fotos en Barcelona mientras te leía, recordé una en la que se lee perfectamente que soy una chica feliz. Y es sobre la arena de las playas de la Barceloneta. ¿Qué había en ese mar que toda mi juventud se abría ahí, con el pelo revuelto por el viento y el alma como velas que ese mismo viento desplegaba? No es uno el que roza la plenitud en ciertas zonas, son esas zonas también las que interactúan con nuestras repúblicar interiores para que afloren, serenas y casi, casi, creyéndose eternas. Me encanta pasear de tu mano, en catalán. Molts petons (como a Emy, me gusta el Barrio Gótico y, también, las putas del Chino - será porque siempre me rindo ante los pies de su gremio).
Querida Mariel, fuiste una chica feliz en Barcelona, dices. Y me alegra mucho. El mediterráneo aporta mucha calma, cierto. Pero las putas del chino cambiaron, siento decirte. Antes eran encantadoras, cierto. Pero ahora son meras delincuentes que a la que pueden te quitan la cartera. Una verdadera lástima porque estoy contigo que las viejas putas barcelonesas, tan bien retratadas por Almodóvar o Woody Allen, me atrevería a decir toda una categoría estética, están en proceso de desaparición. Espero que no, que las gamberras desaparezcan y vuelvan a ocupar su puesto las que nunca debieron irse. Goytisolo (Juan) ha editado un ensayo sobre el Raval de Genet, a partir del Diario de un ladrón y otros textos emblemáticos. Porque el Raval, antes el chino, fue patria de putas y de chaperos, de mueblés, de bares de camareras y de cafés concerts. En los lejanos y felices días en que mi ciudad se convirtió, sabrás, en tercera patria del tango. Un abrazo enorme, niña feliz peinada por el viento mediterráneo.
Publica un comentari a l'entrada