FEINA (I): REUNIONS

Fa uns quants anys vaig assistir desorientat a un canvi en el procediment laboral. De repent ens van començar a posar reunions a totes hores. De una reunió cada dues o tres setmanes vam passar a fer-ne quatre o cinc semanals. Es podria pensar que a partir d'aquell moment les coses van millorar espectacularment, amb tantíssima coordinació. Doncs no. Al contrari. Tot es va desgavellar. No sé si la culpa és directament de fer tantes reunions o és una casualitat. En tot cas seria una casualitat significativa.

Tantes reunions van comportar, en primer lloc, sentir la mateixa cosa tres vegades a la setmana (i les tres vegades prendre'n nota). També les reunions van propiciar que la gent que difícilment es soportava, obligada ara a reunir-se un munt d'hores, acabés engantxant-se a la mínima de canvi. Mal rotllet, per tant. I finalment, amb tantes reunions i la constatació que cada cop les coses anaven pitjor, van començar les reunions per decidir com fer reunions operatives i que servissin per alguna cosa. Per definició una reunió és operativa quan és curta i serveix per alguna cosa. Jo no he assistit mai a cap, la qual cosa és molt normal. Les reunions per definició no són mai curtes ni tenen generalment gaire utilitat, més enllà del lògic traspàs d'informació (és a dir, els deu minuts inicials).

Està clar que a la gent li agrada remenar les cireres, o si més no, pensar que ho fa. Gran mentida. Les grans decisions estan sempre ja preses per altra gent que sí que mana. He assistit a reunions d'hora i mitja en què s'ha decidit alguna cosa i dos dies després una contraordre ha tornat a posar les coses al seu lloc, és a dir, com estaven al principi.

A la gent també li agrada molt parlar. Massa. Encara que sigui parlar per no dir res. Observes com comencen dient: "Seré breu..." i després s'allarguen, mentre van dient "per últim" una vegada i una altra. Al final no diuen gran cosa, però es queden molt tranquils.

He viscut coses realment sorprenents. Votacions que s'anul.len per defecte de forma, i llavors es vota com votar. Companyes que se senten atacades per alguna altra companya (això sempre ho solen fer més les dones) i llavors o s'esgratinyen de mala manera o una surt plorant seguida de tres amigues que la van a consolar. Un que n'està fins els nassos i es posa en plan destroyer i va llegint El Pais o La Vanguardia mentre els altres o parlem o discutim. O la companya optimista (també sol ser una dona) que va dient que tot va molt bé, que la feina està resultant molt efectiva, que ella està encantada, mentre tots sabem (i callem) que en realitat el barco s'enfonsa. O la companya que, quan ja es fa de nit i tu vols fugir perquè no aguantes més, diu tota simpàtica que a ella li encanta arribar tard a casa perquè llavors ja es troba el sopar a taula.

Jo em pensava que aquesta manera de treballar era pròpia del meu gremi. M'he adonat que no, que és una tendència general. Poc més o menys es traballa igual a tot arreu: molta paperassa, molta reunió, molt xerrar. Molt perdre el temps per tant. Des d'una petita empresa fins l'ajuntament: tothom fa dossiers, power points, transparències, es reuneix un munt d'hores... Serà que les persones som així, que ens encanta esptatllar-ho tot.