dilluns, 29 de setembre del 2008

FEINA (I): REUNIONS

Fa uns quants anys vaig assistir desorientat a un canvi en el procediment laboral. De repent ens van començar a posar reunions a totes hores. De una reunió cada dues o tres setmanes vam passar a fer-ne quatre o cinc semanals. Es podria pensar que a partir d'aquell moment les coses van millorar espectacularment, amb tantíssima coordinació. Doncs no. Al contrari. Tot es va desgavellar. No sé si la culpa és directament de fer tantes reunions o és una casualitat. En tot cas seria una casualitat significativa.

Tantes reunions van comportar, en primer lloc, sentir la mateixa cosa tres vegades a la setmana (i les tres vegades prendre'n nota). També les reunions van propiciar que la gent que difícilment es soportava, obligada ara a reunir-se un munt d'hores, acabés engantxant-se a la mínima de canvi. Mal rotllet, per tant. I finalment, amb tantes reunions i la constatació que cada cop les coses anaven pitjor, van començar les reunions per decidir com fer reunions operatives i que servissin per alguna cosa. Per definició una reunió és operativa quan és curta i serveix per alguna cosa. Jo no he assistit mai a cap, la qual cosa és molt normal. Les reunions per definició no són mai curtes ni tenen generalment gaire utilitat, més enllà del lògic traspàs d'informació (és a dir, els deu minuts inicials).

Està clar que a la gent li agrada remenar les cireres, o si més no, pensar que ho fa. Gran mentida. Les grans decisions estan sempre ja preses per altra gent que sí que mana. He assistit a reunions d'hora i mitja en què s'ha decidit alguna cosa i dos dies després una contraordre ha tornat a posar les coses al seu lloc, és a dir, com estaven al principi.

A la gent també li agrada molt parlar. Massa. Encara que sigui parlar per no dir res. Observes com comencen dient: "Seré breu..." i després s'allarguen, mentre van dient "per últim" una vegada i una altra. Al final no diuen gran cosa, però es queden molt tranquils.

He viscut coses realment sorprenents. Votacions que s'anul.len per defecte de forma, i llavors es vota com votar. Companyes que se senten atacades per alguna altra companya (això sempre ho solen fer més les dones) i llavors o s'esgratinyen de mala manera o una surt plorant seguida de tres amigues que la van a consolar. Un que n'està fins els nassos i es posa en plan destroyer i va llegint El Pais o La Vanguardia mentre els altres o parlem o discutim. O la companya optimista (també sol ser una dona) que va dient que tot va molt bé, que la feina està resultant molt efectiva, que ella està encantada, mentre tots sabem (i callem) que en realitat el barco s'enfonsa. O la companya que, quan ja es fa de nit i tu vols fugir perquè no aguantes més, diu tota simpàtica que a ella li encanta arribar tard a casa perquè llavors ja es troba el sopar a taula.

Jo em pensava que aquesta manera de treballar era pròpia del meu gremi. M'he adonat que no, que és una tendència general. Poc més o menys es traballa igual a tot arreu: molta paperassa, molta reunió, molt xerrar. Molt perdre el temps per tant. Des d'una petita empresa fins l'ajuntament: tothom fa dossiers, power points, transparències, es reuneix un munt d'hores... Serà que les persones som així, que ens encanta esptatllar-ho tot.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Aiii Ramonet si jo et contes!!
La de reunions que he hagut d'aguantar... i tu rai que se suposa que el nivell es mitjà Alt però quan la cosa toca el ram del mocho i similares ja t'hi pots armar de paciència..
pel comentari dedueixo que ja t'han fet arribar a negra nit a casa...
Un petonet....

Eastriver ha dit...

Rosa, he rigut molt amb el ram del motxo, jajajaja, molt bona l'expresió. De totes maneres no critiquis massa el ram del motxo, ja saps!!!, jejeje, jo encara recordo les èpoques del Studio Solar i dels advocats, quins temps aquells... i qui segur que també ho recorda és la nostra bona amiga Shirley, què se'n deu haver fet de la Shirley? I sí, sospitaves bé, avui a dos quarts de deu del vespre arribava a casa...

María ha dit...

Aunque el catalán lo entiendo a medias (en público y en la intimidad) está requeteclarísimo que estoy de acuerdo contigo. Si yo te contara... Bien, si yo te contara significaría que estoy en una reunión, iría diciendo "seré breve" y al final propondría votar si hay acuerdo respecto a lo que he dicho. Pero como (afortunadamente) no estoy en reunión alguna sino entre amigos, diré que he catado reuniones de todo tipo y condición. Y efectivamente, todas son calcaditas. Una se vuelve loquísima sólo de recordarlo.
Ahora estoy retirada, vivo en la gloria y no aguanto pelmazos (tampoco me aguantan a mi, alguno lo agradecerá, claro). No vayas a pensar que soy una pensionista, no es el caso, que ya me he mosqueado con una que me ha llamado señora.
Qué salada la señorita que habla del ramo del mocho, aunque lo que no pillo ni pilla mi traductor es lo de "rai". Y finalmente, querido, que risa que tengastambién una amiga llamada Shirley, yo también la tengo en Nueva York, es la que me presta el piso. Si yo te contara, mi vida es de novelón. Besitos.

Anònim ha dit...

María Ahora me pones en un compromiso en traducirte el "Tu rai" es una expresión que mas o menos quiere decir: tu no te puedes quejar o no te quejes.
Te felicito por lo de tu retiro activo... ¡que suerte tienes!!! la verdad que te envidio.. yo siempre he dicho a mis amigos y no me canso de repetirlo que la época que estuve en el paro la recuerdo como idílica en el sentido pq me lo pase divinamente, mi ideal de vida es hacer lo que me gusta sin obligaciones... Quien pudiera!saborealo tu que puedes..
Saludos y besos!!

Jaume ha dit...

És una gran sort això de no tenir reunions. Si m'he de reunir amb companys ho fem a sobre del tractor i fent una cervesa. Ja ho sabia, cada dia me n'adono més de l'afortunat que sóc. Crec que no he fet una reunió en ma vida. El problema és que a qui fa reunions la gent el considera molt llest i ocupar-se de les terres i el bestiar és sinònim d'animalot i poques llums.

Eastriver ha dit...

No seré pas jo qui et consideri animalot i amb poques llums. A me´s jo també vinc de família de pagesos, i mira, molt orgullós que n'estic. Suposo que tot m'hagués resultat més fàcil si hagués nascut fill de la Duquesa de Alba però alhora què descansat no tenir una mare tan tronada com la senyora aquella.

Alicia ha dit...

Ramon, en el meu insti les reunions no existeixen, tenen una veritable alergia a comunicar-se encara que sigui en grupets de tres!! Jo estic molt contenta perquè fins i tot les avalucions si duren més d'una hora es posen nerviosos...bé això fa que els claustres siguin expres...i res de parlar de coses que no estan a l'ordre del dia! sembla que en una època que jo no vaig viure es van dir paraules massa grosses i ara prefereixen una plàcida incomunicació. L'´´unic problema és que molta gent va perdudíssima i no s'entera de les coses fins que no passa un mes. Per altra banda pel que es decideix val més poquetes i escollides!!
Una abraçada!