Quan em parlen de poesia, de la meva poesia preferida sempre acostumo a referir-me a la poesia contemporània. No és que oblidi els clàssics, sols que tot i que tinc molt assumit que m'agraden (els que m'agraden, els altres no tant) la seva estètica em resulta més llunyana. D'entre els clàssics castellans hi ha un poeta del qual es pot dir que únicament m'interessa un poema. És Gutierre de Cetina, un dels continuadors immediats de la poesia de Garcilaso, Boscán i Diego Hurtado de Mendoza. Els altres poemes seus estan bé, però cap és tan intens com el breu "Ojos claros, serenos", amb versos de 7 i 11 com era propi a l'època. Una deprecació apassionada en què l'estimada desapareix i resten nomès els seus ulls per a demanar-los clemença.
"Ojos claros, serenos,
si de un dulce mirar sois alabados,
¿por qué, si me miráis, miráis airados?
Si cuanto más piadosos,
más bellos parecéis a aquel que os mira,
no me miréis con ira,
porque no parezcáis menos hermosos.
¡Ay tormentos rabiosos!
Ojos claros, serenos,
ya que así me miráis, miradme al menos."
Fa 10 hores
.jpg)
+21.02.50.png)
2 comentaris:
Aquesta poesia la deien en un anunci d'un cotxe fa molt anys i sempre em va agradar, oi?
No me gustan los coches, menos aún los anuncios, así que poca ayuda puedo brindarte. Es la época en que a uno le suena un poema porque salió en el programa de la tele, o le suena un aria porque va de fondo en un anuncio de compresas... Dura vida, chicos.
Publica un comentari a l'entrada