Al carrer de les Tàpies, a la vora del Paral.lel, va existir el cabaret "Barcelona de noche", seu de la vida més sòrdida del mític Raval quan era el Barri Xino, que no xinès (quan era mític, per tant). Al "Barcelona de noche" hi van actuar travestis i transexuals que van retornar al Paral.lel part de l'esplendor de principis de segle. Un esplendor canalla, en aquest cas. El prestigi del lloc va venir donat pel nom i els fets dels originals artistes que hi van actuar. Pavlosky, Bibi Andersen, Carla Antonelli, Pierrot, Madame Arthur i Ana Lúpez en són alguns. Travestis, gays, curiosos, curioses, burgesos, mariners habitaven l'actualment desprestigiat Paral.lel i la zona propera del Raval. D'altres locals emblemàtics de l'època (els anys 70) eren El Molino, la Bodega Bohemia (al carrer Lancaster), la Bodega Apolo (ara substituïda pel Cafè Apolo des que l'any 91 van enderrocar l'anterior i històric edifici per fer-hi un hotel, el nou teatre i el cafè) i d'altres llocs encara existents com l'Arnau o el Café Español.
En aquesta entrada no vull pas rememorar el "Barcelona de noche", encara que ho sembli, sinó oferir una personal visió, molt menys sòrdida, de la meva particular ciutat nocturna.
(Ja que he parlat del Paral.lel i de l'Apolo recordar que encara no fa un mes vam anar a veure l'obra de Calderón de la Barca Las manos blancas no ofenden en aquest teatre, posada en escena per la Compañía Nacional de Teatro Clásico. És una obra molt típica d'embolics però en la seva versió palatina, classe alta, música en directe, en molts moments gairebé un antecedent operístic. La Compañía de Teatro Clásico, de qui per cert era el Don Gil de las calzas verdes que vam veure al Nacional fa un any, fantàstica. L'obra ben montada, ben interpretada. I el vers de Calderón, que a mi m'agrada tant, extraordinari.)
.jpg)
Fa 17 hores
+21.02.50.png)
3 comentaris:
Me interesa esa poética de las ciudades, la poética de los espacios emblemáticos. Había oido hablar de la Bodega Bohemia pero he buscado sobre Barcelona de noche y me he reido un rato. La Barcelona gamberra, la Barcelona alegre, quedaba reunida ahí. ¿Sabes algo de los espacios de la Barcelona republicana y burguesa?
José Antonio, a mi también me interesa mucho la vida de las ciudades, los lugares, la pequeña historia de los sitios que fueron importantes. Siempre he pensado que es una pena de desaparezcan cafés, restaurantes, centros que han significado algo. Cafés y salas de fiesta como El Oro del Rhin, donde se reunían los intelectuales y que frecuentaba Lorca en sus visitas a BCN, La Puñalada, el Rigat (donde está El Corte Inglés de Catalunya), La Luna, El Cortijo... Quedan pocos cafés con una cierta historia: el Cafè de l'Òpera, el Zurich... Ahora existe esa voluntad de cuidar que hace años no existía.
Tengo un libro que habla sobre estos sitios desaparecidos que han dejado huella. Es una idea para una entrada, pero te puedo pasar la referencia si quieres.
La millor foto, la del Majestic, molt ben enquadrada, i la del taxi, graciós detall. La del monument de la plaça Catalunya té la llum molt aconseguida, es nota una mica retocada però el resultat no està mal. Vaig fer a l'estiu un curset de foto digital i ja no recordo res perquè és molt complicat. Jo obro l'iso (o el tanco si està obert) i disparo. I despres el photoshop ja es tot una altra historia digna de cursos i cursos...
Publica un comentari a l'entrada