L'Ana Rodríguez, al seu bloc, parlava d'un llibre titulat Veinte historias de la Barcelona americana, y una pregunta descarada. Sempre m'he sentit molt interessat en aquesta història quotidiana de la meva ciutat (i de la meva realitat en general): gairebé una intrahistòria. Barris, barraques, bombes, locals, espais, costums. El títol proposat per l'Ana em va cridar l'atenció. En una de les meves visites a la Catalonia no vaig poder resistir la tentació.
El llibre es llegeix amb extrema facilitat. L'habiten espais i noms propis que han configurat els racons, els han delimitat, els hi han donat existència. La raó és sempre la mateixa: aquelles històries que d'una manera o altra tenen a veure amb la relació que Barcelona ha tingut amb les terres americanes. Avui que la ciutat ha estat designada de recent capital de la Unió per a la Mediterrània, ara que més que mai es remarca la dimensió mediterrània de la meva ciutat, apropar-se a l'altre mar i a l'altre punt cardinal és una justa posada a punt. I més pel fet que la relació americana de Barcelona no és gens peregrina. Ja des de la tornada de Colom del seu primer viatge i la seva trobada amb els Reis Catòlics al Saló del Tinell (o al Monastir de la Murtra a Badalona segons versions més recents) aquesta relació ha estat prou manifesta.
Héctor Oliva, l'autor del llibre, explica que la idea de l'estudi va nèixer dels passejos amb el seu fill. Un peregrinatge on anava trobant a cada cantonada alguna petita o gran història que va decidir posar en forma de llibre. D'aquesta manera circulen per les pàgines indians, antics esclavistes, vells enriquits a costa del sufriment humà que inverteixen la seva fortuna en forma d'art modernista. Però no únicament vells sense escrúpols. També Evita Peron i la Franca descobrint les grandeses de la Barcelona burgesa. El Holding dels Comillas, la Compañía de Vapores, els Tabacos de Filipinas. Pearson i la Canadenca. La virreina del Perú i el seu Palau a les Rambles. Artur Mundet, la "corcholata" i les Llars del mateix nom. Els Güell i la seva llegenda cubana. Antonio Machín y la seva especial relació amb Barcelona. La Hispano Colonial i l'apertura de la Via Laietana. En Xifré i els seus porxos massons. I finalment, la fascinació que Barcelona, promoguda sàbiament per la "mamá grande" Carme Balcells, va despertar en els membres del boom, especialment García Márquez i Vargas Llosa, i el paper que va tenir la ciutat en la gestació del moviment literari i editorial.
.jpg)
+21.02.50.png)
5 comentaris:
No sé donde leí que con la llegada de Evita Perón los barceloneses bautizaron con el rumboso nombre de la Perona cierto barrio chavolista que nació por aquel entonces. Creo que el dato es cierto, pero mi barcelonismo es demasiado reciente como para afirmarlo tajantemente. En cualquier caso, lo que desconozco es donde esta el tal barrio.
Sí que es cierto, José Antonio. Aquí decimos barracas y no tanto chavolas, pero es verdad que en la zona de Sant Martí, justo donde ahora han puesto los jardines con ese nombre, se extendía la Perona, que ya te imaginarás cómo era. No sé si vives en BCN, pusieron en TV3no hace mucho un programa sobre esos barrios marginales. Puedes recuperarlo en
http://www.tv3.cat/videos/1138789/Reportatge-Barraques-Laltra-ciutat
Ya sé que queda fatal lo de autocitarme, pero ya escribí sobre el tema en;
http://ramoneastriver.blogspot.com/2008/10/la-ciutat-informal.html
¡¡Gracias por pasarte!!
No hace mucho, en el Museu d'Història había una exposición adorable de esa Barcelona de barracas.
Me llamó la atención que tanto en las fotos como en los documentales que había, la gente parecía tan feliz... Seguro que si coges al azar una calle cualquiera actual no encuentras ese espíritu.
Avanzamos en unas cosas, y nos perdemos tantas otras!
En fin.
Como siempre, un post muy interesante, Ramon.
Jo també vaig anar a l'exposició que dius, efectivament en parlo en la resposta al José Antonio. I és cert, la gent semblava tan feliç... A mi em va passar una cosa sorprenent quan hi vaig anar: vaig coincidir amb una família de gitanos sorollosos, rondinaires i riallers. El meu classisme, del que hem parlat de vegades, va fer que em molestessin un grupet tan sorollós que no em deixava concentar en els audiovisuals i les lectures. Però de repent descubreixo que aquells gitanos eren gent del Carmel (el poblado, Susana, recordes???) que feien gresca perquè reconeixien la seva vida en imatges. Naturalment me'ls vaig mirar d'una altra manera, els vaig escoltar, i vaig arribar a una conclusió: jo, tan sesudo, llegint la història en els papers just quan part d'aquella història estava al meu voltant rememorant-se entre rialles i vida. Aissssh, cómo somos, puro libro, hija. Procuro estar atent a aquestes coses meves i millorar. Soposo que és el meu criticisme allò que em salva. Petons
Jajaja, és molt interessant l'anècdota de què parles. La majoria tenim aversió cap a la mala educació, sobretot en llocs que cal un respecte especial per no molestar els altres, com és el cas de les biblioteques, els cinemes i, naturalment, els museus on s'exposen documentals.
Penso que, tindràs altres casos menys justificables, però l'excepcionalitat tan gran que es tractés d'un museu, però que a més fos el seu passat, penso que fa que no hagi de ser més que el que és: una anècdota curiosa. A més, sí, ens fa pensar a tots plegats.
Y qué te voy a decir del criticisme! Si "els altres" també el tinguessin, només us haguéssiu adonat mútuament de la diferència d'actitud entre els uns i els altres. No us haguéssiu destorbat.
No és indigne preferir el silenci. Puedes seguir sintiéndote molesto sin complejos!
La vida, l'alegria, el parlar cridant... és un comportament no criticable en sí (en tot cas, fins i tot envejable), però té els seus espais, no?
Publica un comentari a l'entrada