dilluns, 25 de maig del 2009

PARAULES D'AMOR

No pretenc glossar la figura de Joan Manel Serrat (qui per cert des que li agraden els toros i va a la Monumental a veure al José Tomás em cau menys bé) ni tampoc rendir homenatge a la seva cançó que tant m'agrada. Palabras de amor, en castellà, és el títol d'un assaig de José Antonio Marina que duu com a subtítol "Un tratado de los sentimientos a través de las más intensas cartas de amor de todos los tiempos". I el que promet en la portada ho ofereix en el text. Crec que en parlaré en d'altres ocasions perquè són tantes les històries d'amor de què parla que una entrada se'm fa curta. Si és cert que la poesia amorosa té sempre uns tòpics que s'acaben gastant, el mateix passa amb les cartes d'amor. I aquests tòpics no difereixen gaire dels tòpics poètics, doncs l'amor és bàsicament un aprenentatge (al menys pel que fa a la seva representació o expresió). L'amor intens i apassionat és el més carregós, el més pesat, el més repetitiu. Una passió val més la pena viure-la que llegir-la, està clar. Els tòpics desfilen un darrere de l'altre, és igual la època. Si la carta és de la il.lustració, l'amor és més galant. Si és del romanticisme, és més apassionat. Però tret de petites diferències que responen a la sensibilitat de l'època, els tòpics hi són igual. És per això que les cartes més sorprenents són, naturalment, aquelles que més han sabut fugir del lloc comú. I no és fàcil.

Quina és la primera carta d'amor que s'ha conservat? És de fa 4000 anys i es va descobrir en unes excavacions arqueològiques a l'Iraq. L'autora és una noia que celebra la visió de l'estimat (tal que fos una jarcha anticipada, aquest cop, però, sense queixa): "Novio mío, próximo a mi corazón, grandiosa es tu belleza. Me has cautivado. Novio mío, llévame al dormitorio". O, de la mateixa època, una carta d'amor a l'Antic Egipte, trobada en un papir, també escrita per una noia en forma de poema. Es curiós observar com molts anys després, en els inicis de les literatures romàniques, els mateixos esquemes de primitivisme i el mateix marc global es repetiran de forma instintiva.
"Mi querido, mi amado, cuyo amor me libera,
escucha lo que te digo:
Fui al campo donde van las aves,
llevaba un lazo en la mano, y en la otra una red y un arpón.
Vi muchas aves volando desde la tierra de Punt
cargadas de una dulce fragancia para posarse en suelo egipcio.
La primera se enredó en el cebo de mi mano.
desprendía un agradable aroma y tenía incienso en las garras
pero por tu amor, mi amado, la dejaré libre,
porque querría que tú, cuando estés lejos,
escucharas el canto del ave
ungida de mirra.
¡Qué hermoso es ir al campo cuando el corazón
se consume de amor!
El ganso grazna, el ganso que se enredó en el cebo y quedó atrapado.
Tu amor me distrajo y no pude conservarlo.
Guardaré las redes, pero ¿qué le diré a mi madre
cuando vuelva cada día sin un ave?
Diré que fallé al colocar las redes,
porque las redes de tu amor me han atrapado."

Les cartes més intenses, les que més m'han emocionat, són aquelles que perfilen un llarg recorregut. Li diu, per exemple, André Gorz a la seva dona Dorine (s'acabarien suicidant plegats l'any 2007, ja vells, doncs no concebien la vida l'un sense l'altre): "Acabas de cumplir ochenta y dos años. Has encogido seis centímetros, no pesas más de cuarenta y cinco quilos y sigues siendo bella y deseable. Hace cincuenta y ocho años que vivimos juntos y te amo más que nunca. Necesito reconstruir la historia de nuestro amor para captar todo su sentido. Gracias a ella somos lo que somos, uno por el otro y uno para el otro. Te escribo para comprender lo que he vivido, lo que hemos vivido juntos." Aquesta és una de les històries d'amor més intenses de què he sentit parlar. (André i Dorine en dues imatges, a dalt i a sota, joves i vells, junts i abraçats sempre).

6 comentaris:

María ha dit...

Querido, cómo me ha emocionado esta última historia de amor, por Dios. Lo dura que me ve la gente y lo tierna que soy por dentro, pura sensibilidad. Me ha llegado al corazón. Desde luego ya no aspiro a 58 años de amor, entre otras cosas porque una ya tiene una edad, pero ni que sean 5,8 años, o 5,8 meses, o una semana querido, que necesito un novio rico que me quiera tiernamente ni que sea durante un apasionado fin de semana. Cosas como tu entrada son una espoleta que me tortura, una tortura bellísima.

@SusVersiva ha dit...

Ramon, no sóc d'emoció fàcil (i ara no treguis la música a colació, que es otra cosa). Confesso també que el títol del teu post m'ha espantat una mica. Però la teva tria de grans històries d'amor és exquisita. En especial, aquest amor tan tendre, que dura de veritat, visceralment, tota una vida...
Ahir a la nit vaig llegir l'entrada i em va encantar; i avui, que he decidit no llegir ni una sola cosa trista, l'he tornat a disfrutar enormement. La força de les cartes que ens portes m'ha de perdurar tot el dia, i em deixarà somiar... Quin regal!
Gràcies, i una enorme abraçada

Eastriver ha dit...

María, cómo haces para acabar hablando siempre de ti? Me maravilla. Te noto muy romántica, será la primavera, claro que añadidos como "necesito un novio rico" le restan el romanticismo aparente. Necesitas un novio, María, en eso puedo estar de acuerdo, pero no necesariamente rico. ¿Te imaginas, mirando las estrellas desde un ático de cincuenta metros cuadrados en Carabanchel, escuchando la Rosariyo en el bar de abajo, oliendo a fritura y sudando a mares en un catre de metro treinta y cinco? Un novio pobre te reconciliaría con todo lo popular, María, yo lo probaría.
Susana, jo tampoc sóc d'emoció fàcil. Precisament les històries d'amor que més m'han agradat són les menys emocionables per la passió, i sí en canvi per la tranquilitat i l'amor intens i profund. Faré algun altre post sobre aquest llibre perquè he flipat sobretot amb algun personatge que coneixia molt poc. Per cert, per aquestes "casualitats" de la vida, avui precisament ha sortit un llibre d'inèdits de Cortázar que penso que deu valer poc la pena (bàsicament, "restos de serie" em dóna la sensació...) però d'entre els textos sobresurt una carta intensíssima a Carol Dunlop després de la mort d'ella, quan ell estava ja molt malalt. Quan les cartes d'amor s'allunyen del "topicazo" i es converteixen en registre de vida, llavors poden interessar-me.
I Susana, que avui he pensat especialment en tu, gran amiga. La sort que tinc de tenir una amiga tan llesta, tan sensible, tan especial. És ben cert...

Unknown ha dit...

Jo sí sóc d'emoció fàcil, nois, però que molt. I m'encanta l'emoció, plorar es una mena de neteja formidable. I la historia d'aquests vells es tremendament emocionant i emotiva. Noto moltes reticències en la Susana aquesta. East River, encara que potser no tots vulguin, jo sí vull que segueixis explicant històries d'amor, o millor, paraules d'amor, somnis de poetes... indiferent l'edat, que imperi el regne de la voluntat emotiva.

María ha dit...

Querido y perverso amigo... Así que esto es lo que me deseas, un pisito en Carabanchel, fritura de churros como perfume, Rosario Flores de banda sonora, una cama estrecha y los sudores de un macho popular (ay) al lado. Querido, qué malo eres y cómo sabes meterte conmigo, cómo sabes agredir mi sensibilidad tan delicada, reirte de mis necesidades afectivas y finalmente desearme una vida en un barrio depauperado, con lo que me encanta el lujo. Caro, no me esperaba esto de ti. Sólo te lo perdono porque yo te pincho y tu respondes como espero, haciéndome reir y entrando al trapo. Eres un cielo (de rayos y centellas).

@SusVersiva ha dit...

Ramon, que ara semblarà que ens enviem cartes d'amor a l'amistat entre els nostres comentaris, però jo sí tinc sort, una sort gegant... de tenir-te tan aprop!

María, querida, tú no te apures, que está tal el patio, que si al de Carabanchel me lo presentas, me monto en una peli a lo jamón-jamón y (aunque sea tiernamente durante un fin de semana completito), soy más feliz que una perdiz. Desayunaré churritos el domingo sin andar demasiado, no necesitaré hifi para ponerme a bailar ni aceites de masaje. Ya es mucho más de lo que dan de sí mis últimos fines de semana, querida.

Sònia, la "Susana aquesta" no et pensis que és tan reticent. Té algunes cicatrius i les emocions ja no li entren per vena, com abans. Però el Ramon, llest com és, no ens porta qualsevol amor, amanit de llocs comuns. Ens porta grans amors, d'aquells que ens torturen una mica, com diu la María, que ens arranquen una capa fina d'enteniment, ara encara, a aquestes alçades, quan ja ha plogut tant sobre tots els vells amors. Sobre aquests no en tinc ni una mica de reticència, m'hi embriago fàcilment per deixar de notar les olors de fritura que abunden tant...

(Nota: m'encantarà llegir el Cortázar més sentit!)