Aquest passat diumenge una sorprenent notícia m'ha atacat mentre dinava. L'exèrcit espanyol ha realitzat una prova (amb èxit) d'un míssil comprat a Alemanya i deixat anar per un fantàstic avió (no han dit el preu) cent per cent fabricació espanyola. Han mostrat imatges del míssil estavellant-se contra una caseta feta amb quatre taulons de fusta. Primer el disparaven des d'un avió (aquesta meravella fabricada a Espanya) i en lloc de caure a pes mort es convertia en un petit avió que anava solet a buscar l'objectiu. Un cop el trobava es col.locava a sobre i, llavors sí, llavors es deixava caure amb ganes, amb ràbia inclús, amb mala llet. Ni una paraula del lloc on s'ha realitzat aquesta extraordinària prova.
El que sí han dit és que Espanya havia comprat fa anys 46 míssils al preu de ganga de gairebé un milió d'euros el míssil. Per fer números rodons deuen haver decidit fer-ne malvé un i que els altres 45 es pudreixin (esperem) en un magatzem. La cosa té tela, però. En èpoques de crisi fotre enlaire un milió d'euros tan alegrement és com per plegar veles.
En veure el míssil intel.ligentíssim he entès perquè ens han tornat el Castell de Monjuïch. Ja no el necessiten per bombardejar BCN si un dia ens dóna per portar-nos malament. Des del Ministerio, a la Castellana, ens envien un míssil d'aquests i la cosa és més exacta que abans des de la Ciutadella.
A mi el tema dels míssils i les armes em posa especialment nerviós, o de mala lluna. Perquè no m'agraden, està clar. Però per altres motius. Per exemple, pel misteri. Un no sap ben bé quines empreses fabriquen armament, la cosa està tan amagada... He descobert que els míssils llestos i caríssims eren de Taurus Systems. No m'extranyaria gens ni mica que sigui la mateixa empresa que fabrica liquadores. La majoria d'empreses d'armaments amaguen el que fan a base de filials. I mai són del tot censurables, perquè amb aquesta decidida voluntat de dissimular, la mateixa empresa que fabrica la pólvora pels cohets resulta que fabrica també els petards per les falles.
El que ja és censurable sense cap objecció és que a les partides de diners que l'Estat destina a allò que en diem I+D+I (Investigació, Desenvolupament, Innovació tecnol.lògica) es colen, juntament a diners que es destinen a investigació mèdica, d'altres per empreses que experimenten amb animals o que, aprofitant la darrera I, innoven massa i tot. A milió d'euros la peça. Per vendre després, quan ja s'han quedat antiquats, a les guerrilles dels països en vies de desenvolupament. És massa pervers tot plegat.
Deia al principi que el que no han dit avui en el Telediario és el lloc de la prova fantàstica amb el míssil fantàstic i els avions encara més fantàstics. Jo pensava, als Monegros? Al desert d'Extremadura? A Almeria? (es veia molt ressec a les imatges). Entre Balaguer i La Sentiu espero que no, pensava jo, que això és al costat de Cubells.
Doncs ara ho he descobert. Res. Una línia perduda entre un article de felicitació. No n'hi ha prou amb gastar-se summes terribles en temps de crisi. No n'hi ha prou amb que 45 milions d'euros quedin emmagatzemats en espera que es facin vells per poder ser revenuts. No n'hi ha prou amb el que a més han costat els avions fabricats per a poder fer una prova determinada. Per si tot això fos poc llegeixo a El Pais:
Para verificar su eficacia, dos F-18 del Claex y dos del Ala 12 de la base de Torrejón se desplazaron en mayo al polígono de tiro de Overberg, en Suráfrica. ¿Por qué tan lejos? Porque no hay en España ni en Europa un campo de las dimensiones y características adecuadas.
Com França quan feia proves atòmiques seguríssimes però les feia a l'atol de Mururoa, a l'altra punta de món. Ens hauria de caure la cara de vergonya.
dilluns, 15 de juny del 2009
MÍSSILS
Etiquetas:
Ideologia
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
6 comentaris:
És de vergonya... Recordo grans titulars a l'època del PP, perquè el govern havia augmentat el pressupost d'investigació i ciència. En minúscules notícies, però, descobries que havien desviat el pressupost cap a "investigació" militar... Igual que feien amb grans sumes de subvencions de cultura... per a la Fundación Francisco Franco. 45 milions d'euros... es diu aviat. S'entén que no tinguin pressupost per a l'aplicació de la llei de dependència.
Gràcies per mantenir-nos informats!
Una abraçada
para masacrarlos vivos, ya sé que dicho así no queda muy pacifista pero nos han tomado por idiotas, date una vuelta por http://www.antimilitaristas.org/
Susana, aquestes coses de diners que es desvien és tan indignant, a més és molt difícil de seguir la pista si la oposició no ho condemna, que no solen, doncs en el fons ja els sembla bé. T'hauries de passar el dia buscant notícies d'aquestes de lletra menuda o investigant documents i diaris oficials, i va a ser que no, que hi han coses molt més interessant que llegir. Ara amb internet és una mica més fàcil, doncs sempre hi ha algú que denuncia, però la cosa no sol anar gaire més lluny. I finalment això d'anar a tirar una bomba a l'altra punta de món, total, pa cuatro negros ni se enteran... i si hi ha alguna fuita tòxica, qui ho denunciarà???, No sé, la perversió d'anar a embrutar la casa dels altres que com són pobres ni es queixen, a sobre, això ja no ho puc tolerar...
Paula, gracias por la página, no la conocía. Es lo que decía ahora a Susana, ahora con internet enterarse de este tipo de cosas es un poco más fácil, lástima que luego la repercusión sea tan mínima. Es como que a la gente no le importa en el fondo.Ese egoismo humano que tampoco me es ajeno es lo peor de la película, porque es lo que hace presentir que la peli terminará mal.
Querido, más que la entrada que has escrito, que con mis dificultades lingüísticas y las prisas voy como loquísima, lo que me ha espoleado vivísimamente a escribirte es lo que dices en castellano a nuestra buena amiga Paula, la simpática anarkista. Aunque mi simpatía evidente y mis ganas de juerga son proverbiales no es menos cierto que rabio por dentro y por fuera con las injusticias. Y la que tu denuncias, caro, lo es. Indudablemente. Pero, querido, eso que añades al final, a raíz de esa perversión de ir a probar las bombitas en la casa del muerto de hambre previo pago de cuatro maravedís devaluadísimos, eso, carísimo, no tiene nombre. Y lo que no tiene precio es tu comenario al respecto, querido, esa frase que hago mía: lo peor de la película es que se está viendo qu acabará mal. Por culpa, es cierto, de ese egoísmo sin nombre.
Tú dirás, vaya una para hablar de egoísmo. Pues no, caro, soy egoísta de quitarte las porras y comérmelas yo, lo reconozco. Pero mi egoísmo se detiene frente al mal posible, ya no te digo ciertísimo.
Querido, entre tu entrada, tu comentario, mi novio que me ha dejado definitivamente y mis quilitos de más estoy destrozada. Por eso te digo, caro, que lo del catalán primero fue una advertencia simpática, luego una petición y ahora una exigencia. Y no es centralismo, caro, es que si no estoy de humor me cuesta un huevo.
No me hagas caso, tener un bañador nuevísimo en el armario muerto de risa es una experiencia que trauma a cualquiera.
María, qué salada eres. Lo que me ha dejado estupefacto es lo siguiente: para mañana o pasado, no recuerdo, tengo programada una entrada en castellano! Te lo juro. Es sobre uno de mis cuentos preferidos. Y me salió en castellano, lengua que no sólo escribo de tanto en cuanto, sino que me encanta y con la que me manejo culturalmente yo creo que mejor incluso que en catalán. Y fíjate, ahora colgaré mi primera entrada en castellano y parecerá que soy un calzonazos, y que tu mandas y ordenas y yo me desvivo. Y no, hija, que la tengo redactada desde hace unos días, de hecho tendría que haberla sacado esta semana pero lo del misil me indignó tanto que... Por lo demás, querida siempre, ánimo por los quilos y ánimo por el novio. Una mujer de rompe y rasga no puede venirse abajo por 80 quilos, los 75 del novio y los 5 que te sobran a ti. Que no, que tu peso específico es muchísimo mayor que eso... Besos
Es que se pasó página demasiado rápido sobre... flowers to power ... y otras primaveras. Pero mira, el otro día, alguien reparaba en Cohn=Bendit ¿creo que el domingo en El País? Aunque curiosamente este verano todas visten hippiosas túnicas estampadas. Menos Carmen Chacón, que ahora no tiene más remedio que caminar marcial y saludar y ver saludar a la banderita, la Carme de hace poco.
Publica un comentari a l'entrada