divendres, 24 de juliol del 2009

PARADA COMPOSTELANA: DES DE LA CIUTAT ROMÀNICA

Primera parada d'aquestes vacances: Santiago de Compostela. És la ciutat romànica (que no romàntica, encara que segurament també). Acostumat a veure sempre la portalada barroca, immensa, altíssima, va ser una sorpresa trobar-me amb una ciutat romànica, antiga, de pòrtics i carrers porxats. Ens van explicar, en la nostra visita a la Catedral, que l'antiga portalada romànica, el pòrtic de la Glòria, extraordinari en la seva senzillesa, va ser tapada en el segle XVII per construir la portalada coneguda. La romànica els semblava massa senzilla, massa humana. Afortunadament no van destruir la portalada romànica original del mestre Mateo sinó que només hi van posar un decorat extraordinari davant. Avui es poden veure les dues, i disfrutar-les. A sota la famosa portalada barroca i la que hi ha darrere, el pòrtic de la glòria original (aquesta última no és meva, és una foto d'internet).
L'extraordinària vinculació medieval de Compostela és sabuda. Però no sé per què em va sorprendre tant que resultés tan evident. Jo, acostumat a les ciutats medievals perquè la meva ho és, he descobert el model de ciutat romànica (la meva és gòtica). Aquests carrers porxats, les petites places, les cases senzilles. La nostra entrada a Santiago va ser per la zona nova i va resultar una sorpresa horrorosa. Un eixample francament lleig, sense cap gràcia, blocs enormes altíssims i ciutat gris. És potser per això que el contrast amb el casc antic medieval va ser tan potent i en vaig quedar totalment enamorat.
Però no només Compostela, també Fisterre, el Finisterre que diem nosaltres. No és específicament bonic però la màgia d'aquest lloc és sorprenent. Els peregrins del Camí de Santiago, alguns, un cop visitat el Sant s'apropen al lloc més occidental d'Europa (80 km a l'oest de Santiago, de seguida es diu), la fi de la terra, i allà cremen (ho vam poder veure) les sabates, els mitjons, en un darrer acte màgic (tot el camí ho és) de depuració espiritual. Envoltats per l'Atlàntic que volteja el far de Fisterra. I per tants d'altres peregrins que, enlloc de cremar les sabates, opten per oferir-les al mar, no com una brossa molesta, sinó a sobre d'una roca, a sol i serena durant un parell de dies (després seran recollides pels vigilants, doncs el Camí és també respecte al medi ambient). El Camí, més enllà de la innegable part religiosa cristiana, té molt a veure amb els cultes antics, amb una espiritualitat molt interioritzada i primitiva, amb un ritus de renovació interna, d'evolució espiritual. En la foto que segueix es pot veure la zona de sota del far, la punta que dóna al mar, amb una escultura d'una bota en homenatge a les botes cremades en la pira que es veu, ennegrida, a la dreta. Cremar les sabates simbolitza, potser, la necessitat d'aprendre a caminar d'una altra manera.
I també A Coruña, amb el seu port, el barri antic, de bon passejar, les seves esglesies romàniques al mig de la ciutat, íntimes i petites, la seva platxa a l'altre costat de l'istme, la torre d'Hèrcules (dono fe dels 230 graons per pujar al capdemunt) o les cases de vidre que li van valer a la ciutat el nom de la ciutat de cristall.
I més coses però no cal allargar-se. Com per exemple un tom-tom que tenia el bon gust de fer-nos donar voltes i conèixer indrets ombrívols i meravellosos, sorprenents, plens d'horreos, de vaques, de prats verdíssims, enlloc de seguir aburrides autovies que són iguals a totes parts.

9 comentaris:

Unknown ha dit...

Ya me apetecía ver esas fotos compostelanas despues de perder mi comentario del otro dia. Como te decía, Santiago es muy bonito, tiene un cierto aire a Salamanca aunque son muy diferentes por historia y época. Los peregrinos es sorprendente verlos llegar, las universidades, el pazo de Raxoy, el pazo de Xelmirez, es una ciudad que despierta muchos recuerdos universitarios. Me gusta también A Coruña pero la conozco menos, está mas alejada y son menos los vínculos. Donde no fui nunca es a Finisterre porque como te dije Santiago, a parte de las visitas en mis tiempos en la Universidad, generalmente en verano, fue luego motivo de trabajo y no me alcanzaba el tiempo para visitar los alrededores, pero cuando he visto el zapato contemplando la inmensidad atlantica he sabido que tambien un dia yo iré ahí.

Unknown ha dit...

Ni ganes ni anims ni forces per fer el camí, m'estimo mes dedicar les meves poques energies a d'altres menesters més mundans i superficials, pero admiro als que feu el camí ni que sigui per un repte personal. Pero se emocionar-me amb un paisatge hermos, amb una posta de sol, amb una fassana a conrtrallum. I no em tornis a escriure en castella, ni jo tampoc ho fare, em vaig equivocar, no per res, que no tinc res contra el castella el que passa es que si tu fas el blog en catala i jo ho soc doncs el mes natural es que parlem en catala, no? De mentres segueixo esperant la teva entrada del florez, el que passa es que he descobert la del Kaufmann i m'he reconciliat amb tu.

El Pobrecito Hablador del Siglo XXI ha dit...

No conocía la costumbre de quemar las botas. Me parece muy sugerente. Y me parece que , además que simbolizar la voluntad de andar el camino de otra manera, con ese fuego ritual se confirma que el tiempo no vuelve, que lo andado no volverá a ser, y que la experiencia vivida se diluye en el aire atlántico, junto con el humo gris que desprende la hoguera.
Santiago me parece una de las ciudades más romáNTicas que he conocido. Tiene sobre si el peso de un destino gris y cierto caràcter rebelde heredado de los Celtas.

Eastriver ha dit...

José Antonio, me supo muy mal perder los comentarios, todos, pero de una forma especial la de una chica llamada Eva que no había escrito nunca. Sí, ve cuando puedas a Finisterre, desde luego vale muchísimo la pena.
Romeu, jo no he fet el camí ni crec que pogués, hi vaig anar i en vaig tornar cómodament en avió. Tampoc crec que pogués, perquè primer no estic acostumat i en segon lloc perquè la meva relació amb la natura és més de aquí me paro, respiro, tomo una foto, aquí me siento, mira que montaña, ui mira que restaurante para comer... ja saps. De totes maneres em fascina el camí i sí que m'agradaria anar a totes les etapes: les diferents ciutats i pobles de la ruta, plens d'encant i de cafès per seure i llegir un rato.
Mariano, yo tampoco sabía lo de quemar las botas y me llamó mucho la atención. Antiguamente los peregrinos, al llegar a Santiago, subían por las torres a lo que diríamos el terrado de la Catedral y allí quemaban sus ropas. La costumbre ha pervivido pero en Finisterre, pero sólo el calzado, botas o calcetines. Como tú dices tan bien para confirmar mediante el fuego ritual aquello que no podrá volver a vivirse. Saludos y gracias.

Unknown ha dit...

Quin record mes emocionat de Santiago i Finisterre. Això de les botes em va cridar molt l'aténció i em va emocionar perquè denota molta sensibilitat, pero que jo recordi llavors no hi havia aquesta pira de la foto. Celebro que t'emocionés Santiago tant com a mi.

Mireia ha dit...

Et vaig escriure fa molts mesos, a l'abril o aixi perquè tu parlaves d'una òpera de Monteverdi. Tot i que no he tornat a dir res t'he seguit ocasionalment. I ara parles de la meva Galicia i m'arribes al cor. No soc gallega pero m'arriba tan a l'ànima aquesta terra que es dificil explicar. Jo sí que he fet el camino i es una experiencia increible, vaig fer el camino francès per etapes, una mica cada any, tot sortint de Roncesvalles que es quan entra a la Península, i cada any feia una mica, tret d'algun any que no podia i d'alguna petita trampeta que ja m'he perdonat a mi mateixa. Per a mi el camino va ser una aposta intima, personal, va ser tambe un creixement espiritual, donar-me conte que les sabates es poden cremar a Finisterre perquè en realitat no es camina amb les sabates sinó amb la voluntat. Hi ha tantees coses que vaig aprendre que no puc resumir ara tot el que vaig sentir. Després hi ha la part més turística i gastronòmica que també és molt important. Estella, Sto Domingo de la Calzada, Burgos, Carrion, Leon, Astorga, Ponferrada, Villafranca del Bierzo, Cebreiro, sí, anar a aquests pobles i ciutats i passejar-les... no em sembla malament, es una altra manera de fer el camí. Bé, que sàpigues que et vaig llegint.

Eastriver ha dit...

Sí, es necessita una bona dosi de sensibilitat per poder entendre aquestes coses, Sonia.
Mireia, et recordo de quan vas escriure l'altra vegada. Gracies per tornar-ho a fer i per compartir experiencies del camino. Sí, aquests indrets que dius han de ser molt especials. M'agradaria poder visitar-los. I a tu, gracies per dir alguna cosa un altre cop.

@SusVersiva ha dit...

M'encanta sentir-te parlar de Santiago. La ciutat és tota ella especial, i a vegades m'ha semblat injust el desproporcionat protagonisme de la catedral, i que sembla que ignori els espais "petits" i íntims dels carrerons adjacents o de la portalada senzilla que s'amaga darrera de la famosíssima façana de la catedral.

Tampoc no coneixia aquesta tradició de cremar botes a Fisterre. S'acaba el camí i la darrera etapa consisteix en el sacrifici d'aquelles companyes fidels de tants kms. El "després" del camí comença tot just han cremat. Et pots tornar a calçar la teva vida, que ja no tornarà a ser la mateixa.

Com sempre, és una delícia llegir tot allò on es deten la teva mirada. Gràcies!

PÁJARO DE CHINA ha dit...

Ramón, viajo de tu mano a esa ciudad medieval que no conozco pero veo a través de tus ojos, donde el barroco desplazó al románico (una edad arrasa la anterior, es como el Fausto de Goethe); Finisterre que es como el fin de la tierra para quemar las botas u ofrendarlas al mar, para purificarse y recomenzar; la ciudad de cristal que parece salida de Las Ciudades Invisibles de Calvino. Gracias por permitirme viajar sin salir de casa.