(L'estiu és bon moment per recordar. Bolonya, per exemple. O ara el triplet del Barça, o potser les matinades per anar a la feina...)
El que de veritat recordo amb verdadera nostàlgia és aquell temps en què a l'estiu els futbolistes i els periodistes esportius anaven de vacances. Per Sant Joan es tancava la parada que no es tornava a obrir fins l'inici dels campionats pre-lliga, a finals d'agost.
Ara no. Ara la informació esportiva no tanca mai. Quan s'acava la lliga venen les celebracions. Quan s'acaven les celebracions venen els fitxatges que duren tot l'estiu. I això es va amenitzant amb deliciosos reportatges del tipus Eto'o se marcha i Eto'o no se marcha, o els encara més deliciosos Iniesta nos muestra Fuentealbilla, su pueblo albaceteño. D'altra banda els campionats amistosos pre-lliga cada vegada comencen més aviat perquè la gent ha descobert que pot viure sense vacances però no sense futbol. Ni que sigui amistós. Ni que no tingui el més mínim interés.
No he volgut que aquest bloc estés mai condicionat per la actualitat. Així que quan en passa alguna de grossa, jo no en parlo. Redacto les entrades quan tinc un moment, de vegades en diversos dies, i quan em sembla les vaig posant. Condicionar-me per l'actualitat estaria molt bé però no puc fer-ho. Així que parlo de les coses quan puc, ni que ja no estiguin de moda (a Vila-Matas li agradaria això). Com del triplet del Barça, per exemple.
Es fàcilment deduïble que no només no m'agrada el futbol sinó que sovint em fa ràbia. Em fa ràbia que se li dongui tanta importància (si les passions futboleres es canalitzessin d'una altra manera...) Em fa ràbia també tots els diners que mou, sovint quantitats indecents. Em fa ràbia, finalment, que els negocis del futbol sovint els haguem de pagar entre tots, com alguns diuen i jo crec. Ara bé, dit això, he de dir que quan guanya el Barça ho celebro. I que vaig viure el triplet amb alegria esportiva (és a dir, avui me n'alegro i passat demà ja ni ho recordo, no sóc tampoc dels que ho he viscut tan intensament que les alegries m'han durat dies i dies). I aquí tres fotos. Les dues primeres són de dies diferents. Com en d'altres països la gent es posava a fora dels bars per seguir els partits des del carrer. Aquesta circumstància em va semblar sorprenent i divertida. I finalment el graffiti, la pintada al terra, amb guix groc, tan senzilla, tan austera diriem, tan immediata, que expresa segurament millor que grans pancartes i luminotècnia diversa la íntima satisfacció, gairebé infantil, pel triomf de l'equip propi.
Fa 6 hores
.JPG)
.jpg)
+21.02.50.png)
11 comentaris:
Me ha encantado el episodio de la tiza amarilla, y las fotos dignas de otro continente. I visca el Barça! (jamás pensé que diría esto)
Querido, cómo me extrañaba que no acabaras hablando del Barcelona. De todas formas, yo, desde mi odio atroz al fútbol te puedo decir que estoy plenamente de acuerdo en la primera parte, en esa queja al horror inacabable, indescansable e invacacionable. Caro, también en el resto, desde luego, en esta valoración de las cifras horrendas, querido, y que seguramente puesto que el fútbol es de interés general, si algún club tiene alguna trampilla les sacan las pullillas económicas con dinero tuyo y mío (querido, soy consciente que no lo digo tan finamente como tú, caro, que desde tu catalanidad militante eres capaz de decir las cosas con tanta delicadeza que si uno no se fija bien no llega ni a leerlo). De acuerdo, caro. Y que esas fotos son deliciosas, las masas sudorosas apostándose a las ventanas de los bares porque en el fondo los pobres no tienen ni para pagarse un café con hielo. Cuánta verdad hay en ello, querido. Y esa pintada deliciosa final, caro, tan poética, tan intensa en su propia fugacidad de tiza sobre el pavimento, me ha arrobado profusamente. Pero digo lo que al principio: no podías dejar de hablar en un momento u otro del triplete molesto y ensordecedor. Así que puesto que te apetece recordar, cosa que me parece siempre encomiable, recuerda otros episodios menos futbolísticos. Besos parisinos, querido.
Ho vaig viure molt intensament, igual que dius tu. Tot i que és veritat que tot plegat és una mica massa, no caldria pas tant... que un esport es converteixi en un negoci tan fabulós el converteix més en negoci que en esport, tot i que comporti moltes alegries als seguidors. A mi hi han varies coses que no m'agraden del futbol, encara que sóc del Barça i un apassionat del futbol, la veritat, pero m'emprenya la pudor de negoci descarat, els dinerals indecents, el fet que vulguin convertir un esport que m'agrada en una cosa tan tan taaaaan important que tampoc caldria, i no sé, tot plegat quie és una mica com la política, que no t'ho creus. Una abraçada, que ja fa dies que no escrbia.
Ai, Ramon, ja saps que aquest tema és un altre dels que no puc estar més d'acord amb tu. A banda dels excessos informatius (i "celebratius"), dels mega-excessos pressupostaris -d'una immoralitat sense nom-, em posen del revès els comentaristes, que fan que sembli que algú està per morir-se quan perd una pilota, o que s'ha aconseguit la pau mundial quan fan un bon xut a porteria. Coincideix que en una de les tan celebrades victòries (no estic ni segura, crec que per la copa d'Europa; es diu "champions" ara?), volia anar a un restaurant del barri. Bé, ja em va sobtar comprovar que tots els bars oberts tenien la tele fora i les terrasses pleníssimes; però em vaig acabar de barallar amb el futbol quan el "meu" restaurant estava "TANCAT PER LA COPA..." (d'Europa, suposo). És habitual que si juga el Barça, els restaurants estiguin més buits i tot això, però que ja ni obrin...? Aleshores em vaig fixar: els llocs amb tele, oberts; la resta, tots tancats. No és que no prefereixi que guanyi el Barça al, no sé, Bayern de Munich, però que aturem el món, en comptes del que fem quan guanya, per exemple, el Barça de hòckey, per dir alguna cosa, fa que oscil·li entre l'enveja d'alegrar-me fins aquest punt, i la repulsió pel màrketing "de les pilotes".
P.D. És d'aquelles ocasions en què m'alegro tant d'haver-me separat i no tenir l'enemic a casa! ;o)
Barça sí, futbol, qui vulgui, però amb mesura, i no pas així...
Ramón, dicen que hoy hay lugar para la épica solo en el fútbol. Qué puedo decir desde un país donde hay fútbol todo el santo día, donde se ha creado una Iglesia Maradoniana y donde se gestó un Mundial de Fútbol para tapar las atrocidades de una dictadura. Pero supongo que una cosa es la maquinaria institucional y sus insoportables sponsors y otra la íntima emoción del hincha apasionado. Yo pertenezco a un club de perdedores (Huracán) y de perdedores olvidados (no de ilustres losers). Nuestro símbolo es un globo aerostático. Un banderín de seda de Huracán fue el único artículo suntuario que mi padre, que era un asceta, se compró en su vida. Fue lo único que compró exclusivamente para sí mismo. Por supuesto se lo puse entre las manos cuando se fue, junto a algunos libros. Recordé esto cuando vi tu última fotografía, la del graffiti callejero. Hay amores sencillos que nos duran toda la vida. Besos muchos (sí, a mí también me gusta el Barca, aunque me sublevo contra el crecimiento disfuncional de la Pulga Messi - el complejo destino de los niños-prodigio ...).
Disculpas iniciales y colectivas, escribo desde el portatil con todo el tema del teclado rarisimo, sin acentos ni signos ni algunas letras.
Jose Antonio, gracias por pasarte, i visca el Barsa, di que si, que la vida nos da sorpresas.
Maria, tremenda como siempre, de acuerdo contigo en muchas cosas, en otras no tanto, en otras en abierto y enfrentado desacuerdo… y menos en esas pullillas que dices tu que siempre le dedicas a mi catalanidad no se por que motivo sabes tu que militante… catalanidad a secas, hija, que si hubiese nacido en Murcia seria murcianidad que tampoco se si calificarias en algun momento de militante. Pero bueno, estas en Paris por lo que veo y eso lo arregla todo, asi que disfruta y olvida de paso esa acidez. No puedo alargarme por cuestiones logisticas pero ya te detallare algo que me molesta mucho de ti… esa ironia que va a veces con tan mala baba. Una mera cuestion de tono desafortunado. Besos en cualquier caso.
Jaume, quina sorpresa, esta molt be que et passis, tot i que jo pensava que ja no et tornaria a llegir. Estic d-acord amb tu. Jo no soc pas aficionat del barsa ni de cap equip, pero penso que per molt que disfrutis del futbol no cal perdre l-esperit critic.
Susana, em fas riure amb els teus conflictes amb els restaurants, naturalment per la forma en que ho expliques. El que mai podem perdre, esta clar, es el sentit de l-humor. I d-aixo no en falta, afortunadament. Gracies.
Y Mariel, por un lado esta el humor de la iglesia maradoniana, puro sainete, puro pitorreo, tanto que suena a broma si no fuera porque los hay que lo toman tan een serio. Pero el episodio biografico de tu padre, esa nota emotiva… me confirma una vez mas que una cosa son los amores sinceros, los afectos vitales para seguir viviendo con una sonrisa, esos amoressencillos que dices tu,y otra el marketing de las pelotas que decia nuestra querida Susana, perdon, Su-Su queria decir. Y gracias tambien por tus palabras compostelanas.
La Maria aquesta que ja fa temps que escriu és una tia una mica insuportable, la veritat, un recorda el que li dóna la gana, no?, i a més si ella no és del Barça em sembla bé que critiqui el futbol, que també ho faig jo, però al menys que no ho faci amb aquesta retranca de ya me extranyaba a mi que no hablaras del barça, en canvi, la Mariel o la Susana son tan sensibles que la diferencia es nota massa.
Visca el Barça! Va ser molt emocionant el triplet, no hi ha dubte, encara que està clar que hi ha coses que es fan bé, la pela és la pela, i ja la tenim organitzada, la lliga, la guerra del futbol, i el que vulguis. Recordo els petards, recordo les banderes als balcons del meu barri, recordo la gent pel carrer, recordo els crits, les trompetes, els bars plens... I jo pensava, collons, si tot això es canalitzes com dius tu per una altra cosa ja faria temps que som independents d'aquesta Espanya tan rància. Però be, seguirem amb el Barça i deixarem les politiques d'altura, que no interessen pel que sembla.
Per cert, ja estic mes tranquila, mira que he portat uns dies fatals, amb obres al meu carrer, i obligada a Barcelona tot l'estiu, amb la canalla a mes a mes. Pero bueno, ja m'ho agafo amb mes filosofia i aviat anirem uns dies a El Port.
Jaume, m-encanta que m-escriguis, ja ho saps, pero tampoc et passis amb la Maria, jeje, que en el fons –del mar- tampoc es mala tia, jeje. Es un personatge que jo crec que juga a la provocacio, pero en el fons, tot i que sempre tira alla on ella sap que toca els dallonses, en el fons i en moltes coses es bastant propera. Sonia, el tema de la canalitzacio es efectivament molt important, jeje, pero deixem de moment les politiques ja no se si d-altura, en qualsevol cas reivindicatives, al menys fins una altra ocasio… i de mentres, canalitzat de nassos pel Port, en les teves vacances merescudes. Petons
El millor, la guixada groga. Jo, del Barça, passo total. Ultimament passo de tot. I tens rao que no deixen d'emprenyar ni que no hi hagi partits, que pesats són. Estic d'acord amb la Sonia, amb el rotllo polític, i amb el Jaume pel que fa a la pesada aquesta del querido y del caro.
Romeu, hi ha una diferencia entre passar de certes coses perque resulten molestes i passar de tot. Entre passar puntualment i passar per sempre. Entre asseure-s per no fer res i intentar de fer alguna cosa. Aixo del passo de tot m-ha espantat una mica ,pero ja intueixo que no, que ets prou actiu. D-una banda politicament, com la Sonia, i de l-altre en les teves relacions personals. Pensa que que et diguin de tant en quant querido i caro no esta pas tan malament.
Publica un comentari a l'entrada