La bona fotografia m'interessa molt. Per exemple l'obra d'Agustí Centelles, excel.lent fotògraf valencià-català a qui vaig dedicar una entrada. O la de Joan Colom, un altre clàssic de la fotografia catalana. Nascut a Barcelona l'any 1921 és el creador, en certa manera, de tota una estètica iconogràfica del Raval quan era encara barri chino (ho sento, s'escriu amb ch, res de xino que queda massa normatiu).
L'obra dels fotografs destacats prefigura una determinada mirada d'època, de la mateixa manera que ho fa també l'obra dels grans pintors. Colom, juntament amb Centelles, Miserachs, Maspons i Català Roca representen la mirada intensa i desvergonyida de la Barcelona sota el franquisme, la mirada que no es refugia en la doble moral ni en la hipocresia social.
Joan Colom encara és viu i ha pogut rebre els homenatges i premis que mereix. És considerat un dels millors fotògrafs europeus del segle XX. 
+21.02.50.png)
10 comentaris:
Què maques les fotos! Un tros de vida, de la vida en blanc i negre. Barcelona és la ciutat de les putes, no sé a qui ho vaig sentir no fa gaire, quan Almodovar o Woody venen a rodar aqui sempre treuen una puta, i aixo es veu que ve de lluny i ve del Raval, ¿no?
Sí, Sonia, tinc la sensació que aixo de les putes ho he comentat jo mateix en aquest bloc. Ara estic llegint un llibre que es de la historia del Raval, i a la portada té una foto de Joan Colom. Això va fer que comencés a buscar informació sobre ell. La meva intenció era fer una entrada sobre Miserachs que és un fotògraf que m'encanta, però la vida de vegades ens fa mirar cap a on no tenim previst. Gràcies, Sònia.
Esperarem doncs la teva entrada sobre Miserachs, que crec que es el fotograf aquell del carret ple de caixes fins al capdemunt. Ja ens diras. Escolta, per cert, vas fer bones les previsions, que son pèssimes per cert, això del partido popular. Nomes els faltava guanyar a pesar de los pesares. Foten el que volen perquè guanyen igual. Millor no pensar-hi.
jajaja, la foto del carret amb caixes fins els capdemunt que dius m'ha fet buscar i crec que n'he trobat una que respon al que dius, jeje, què bona! Bé, sí, aixo del partido popular és terrible perquè estan de corrupció fins les celles i no passa absolutament res. Tenen immunitat, per això fa tanta por. Jo porto molts mesos emprenyat amb ZP, però molt emprenyat, espero que reaccionin perquè des de 2004 han perdut un milió de vots. En fin, què hi farem. Ara tocarà aguantar-los el subidón, que els durarà tres anys.
Caro, estoy desolada, no estoy ni para fotos, aunque sean tan hermosas. Cuando he visto a Esperanza en el balcón, con los cuatro acólitos gritando abajo, he pensado que ya estaban otra vez en lo suyo. Ay, querido, que no le veo solución. De los socialistas hay tanto que no me gusta, pero de los otros ya he probado su medicina, estoy desolada, querida, me exilio a Francia donde votar derechas todavía tiene una cierta altura cultural y una menor estrechez provinciana.
¡Qué tristes fotos! (será que hoy lo veo todo un poco triste por lo de la p.realidad) Entrar en el submundo a través de la literatura nos lleva al análisis de una época. Entrar en el submundo con la fotografía, es decir, sin la coartada de la ficción, es toparse con el verdadero dolor humano, sin cortapisas.
María, tu desolación es la mía. Pero aún persiste algo que nos diferencia, querida: yo jamás votaría a Sarkozy.
José Antonio, qué verdad hay en lo que dices. La fotografía nos acerca el dolor sin ninguna compasión. Las putas tristes, entrando en el portal seguidas por el cliente, el niño de mirada triste... Por cierto, estos niños que recoge Colom serían la versión catalana del menino da rua, que aquí recibían el nombre de "trinxeraire", me he enterado hace poco.
En los dolorosos ochenta (de los que al parecer van a recuperar las horribles hombreras), cuando BCN se preparaba para su gran revolución y yo, como recién entrada en la UNi, tenía clases en horario estelar: léase lunes, miércoles y viernes de 21:00 a 22:00 horas (así queda más bonito, ¿verdad?, pero era crudo crudo...., a menudo seguía la tertulia con mis alumnos en lo que ahora se llama "La Bodegueta": un local que mantiene su encanto pero...
Entonces recalábamos allí una troupe muy troupe: mis alumnos y yo, el diseñador Toni Miró y sus acólitos y modelos (tenía el taller Groc, a la vuelta de la esquina), los travestis de Rambla Catalunya (luego los llevaron a Les Corts, y Almodóvar se cree el rey del extrarradio)y... los basureros... Personajes fundamentales hacia las 24:00 horas, cuando aparecían y... entraban en ese ghetto "estético", tenían preparados sus bocatas y sus chatos.... a cambio de irse al fondo del local y sacar les deixalles... Pues no había contenederos entonces.
En fin, otra Barcelona, no retratada.
A.
Ramon, de la desolació per la pujada popularista, tan compartida, que ja véiem a venir, no en parlaré, perquè ja vaig tenir la meva depressió "pre-parto" (de la que ningú s'ocupa però existeix), i no és qüestió de baixar-se de cap núvol en marxa per culpa d'aquells impresentables i els seus balcons. Per part meva, hauran d'esperar...
Les fotos, una delícia. Hi ha dones, no sé si putes o no, el cert és que n'hi ha que m'han fet dubtar, que destaquen tant de l'entorn grisós 'de la Rua' barcelonina d'aquells anys, que sembla com si en Joan Colom s'hagués enamorat perdudament i ens les mostrés, desbordant sensualitat... tot un contrast al que cap espectador pot quedar impassible. La pobresa, la brutícia, la misèria d'aquells nens, ens colpegen... pensar que és només abans d'ahir...
Gràcies (entre altres coses) per acostar-nos aquesta finestra tan intensa... Una abraçada
Ana, has vivido tanto el Raval, vivido y habitado, que espero una entrada en tu blog. Ya sabes que hay otras entradas que espero. Recuerda ese recuerdo que compartimos, esos bares y esas compañías tan divertidas. Me imagino a Toni Miró con sus acólitos, tus alumnos, tú jovencita con hombreras, las putas, los travestis y los basureros, y me pregunto dónde estaría Colom en aquel momento.
Susana, és cert, sembla que el fotògraf estigui enamorat d'alguna d'aquestes dones que retrata amb tanta sensualitat. La força de la mirada és indubtable. Les dues: la del fotògraf i la de l'observador posterior.
Gràcies a les dues per enriquir l'entrada.
Publica un comentari a l'entrada