LA FELICITAT ÉS UN HÀBIT

El Periódico publica de vegades unes entrevistes diguem-ne que espirituals a la contraportada que solen estar molt bé. En el devenir diari, en el moment del cafè matinal a la feina, serveixen per no perdre el nort ni cap altre punt cardinal, per recordar-nos el que realment importa i que curiosament les presses del dia a dia ens fan oblidar massa depressa. Una d'aquestes entrevistes va ser, al juny, amb la monja budista i també cantant Ani Choying Dolma amb motiu d'un concert a BCN.
Sento, des de sempre, una forta atracció pel budisme. Em fa ràbia que s'hagi posat de moda, perquè això comporta sempre una certa frivolització. No en tinc proves però puc assegurar que m'atreu el budisme des de abans, com a mínim, que a la Penélope Cruz i el Richard Gere. Val, ells no s'ho han copiat de mi, però jo tampoc d'ells.

El budisme dóna respostes senzilles, vàlides i que tenen a veure amb la meva manera de veure la vida. No diré pas que no ho facin també altres religions. Però ni que sigui per la llunyania no li trobo al budisme un component ideològico-polític que indubtablement té la religió catòlica (encara recordo al Cardenal d'Honduras demanant a Zelaya que no tornés, que deixés al Goriletti fer la seva feina... són perles com aquesta les que m'allunyen cada dia més de la religió catòlica). Sigui com sigui, tampoc cal aquí justificar la meva atracció pel budisme. Només recordar, ara sí, les paraules de Ani Choying Dolma en l'esmentada entrevista.

"Quan vaig començar a conduir pel Nepal, on el trànsit és molt caòtic, m’enfadava cada dos per tres. En qualsevol moment se’m travessava per davant un nen, un gos o una vaca, i això em crispava. Em vaig adonar que el nen o el gos o la vaca seguien caminant com si res i jo, en canvi, seguia empipada. Em quedava amb la irritació molt de temps, i la persona que l’havia provocat ni tan sols s’havia adonat del meu estat alterat. Fins que vaig comprendre que era una estupidesa agafar-s’ho així. Vaig comprendre la naturalesa de la conducció al Nepal. Havia d’acceptar-la com era. Si em trobo amb un imprevist en el trànsit, l’observo i intento disfrutar amb el que m’està passant. Aquest és per a mi el secret de la felicitat aplicat a la vida en general: comprendre els processos del nostre interior, el que sentim davant el que ens passa. La felicitat és un hàbit que es pot anar desenvolupant."

Encara que ho pugui semblar per a mi l'actitut budista d'acceptació conformada no té res a veure amb l'inactivitat en front de la injustícia; resulten dues actituts plenament complementàries. Penso que també ho són pels budistes (recordo ara, per exemple, les queixes actives dels monjos de Lhasa devant dels ocupants xinesos). En qualsevol cas, que la pau (budista o no budista) arribi a tothom que llegeixi aquestes línies estiuenques.




Finalment, també es por donar una volta pel seu llibre, La canción de la libertad.