No tinc un poble, que en tinc dos. De petit els meus estius eren compartits. Ara sovint també. Tenir dues cases familiars en dos indrets tan diferents et dóna la possibilitat de desconnectar i descansar allunyat de la ciutat. Aquest estiu ha estat el poble de la muntanya.
La muntanya m'agrada per raons diverses. Per la solitud, per exemple. M'agrada també perquè el bosc, indret màgic, ha estat de sempre un fonamental lloc sagrat. M'agrada finalment perquè l'alçada et fa estar més a prop de les altures. Més frescor, llum més intensa, natura sense lligar, proximitat al cel i a les estrelles. Si el mar és llibertat la muntanya és intimitat. Amb un mateix i amb els altres. Segurament la intimitat excessiva resulta molesta (la "excesiva intimidad" que deia el poeta). Però molest és també de vegades, per diversos motius, el procés del coneixement.
El meu poble de muntanya té aquests ingredients, o els facilita. Una certa dosi d'espiritualitat molt lligada a la terra (se'm representa ara la intensa olor de la terra mullada després de la pluja que sempre espanta, trons i llamps més vius pel tornaveu que en fan les muntanyes). Una certa dosi de paisatge feréstec: valls, rius, arbres, núvols, cases, pedres (ells en diuen rocs). I finalment una dosi generosa d'intimitat, de record, de malenconia. 
Fa 17 hores
+21.02.50.png)
12 comentaris:
Qué bonito. Esto es donde cristo perdió la alpargata, me gusta sobre todo el fregadero, imagino que nadie lo usará ya.
Jo també sóc una apasionada de la muntanya, més que això, jo visc a la muntanya. Pel que he pogut veure i deduir tu vius a Barcelona, entre gent, crits, soroll, fums i presses. Jo vaig optar fa uns anys per ser una minairona nua, connectar-me amb la terra, fondre'm amb ella, pujar a la muntanya i ser-ne fada, endinsar-me en un toll per convertir-me en dona d'aigua. M'agrada la manera en què et comuniques amb l'entorn, la lectura que en fas. On és aquest poble màgic que descrius? Pirineu d'Osca, tal vegada?
Jo convino la muntanya amb el mar, des del qual t'escric. Tots dos son importants, tots dos són natura i per tant tots dos ens apropen a les verdaderes arrels de la vida.
José Antonio, nos hemos reido con lo de fregadero... supongo que querrías decir lavadero. Sí, sí, llámalo como quieras pero tenía ese uso antiguamente, lavar la ropa. Ahora ya no, donde esté una buena máquina. Pero si de repente alguien tiene una camisa o unos pantalones o un vestido y no va a poner la lavadora sólo por esa prenda, va todavía a la plaza y la lava a mano.
Juliette, els nous amics són sempre especialment benvinguts. No és el Pirineu d'Osca, és el Pirineu català. Com dic a l'entrada, m'estimo la muntanya, però amb sinceritat no crec que hi pogués viure. Estic massa acostumat a la ciutat. La ciutat no és només crits i gent i soroll i fum... Però sí, estimo i necessito la natura. Què vol dir minairona nua? On vius tu? Gracies per venir.
Sònia, jo sé que per a tu es molt important també la natura, i que no soportaves les obres de davant de casa teva a BCN, jeje, així que disfruta ara que pots aquest mar intens i blau de l'Empordà. Molts petons.
Ramon, fa temps que esperava aquesta entrada, i m'ha agradat encara més del que esperava. Com acompanyes les fotos amb l'explicació de com et fa sentir la muntanya del poble... Deliciós.
M'ha fet pensar en com ens relacionem cada un de nosaltres amb paisatges diferents. M'ha sobtat que relacionessis la muntanya (sobretot la teva, tan imponent) amb la intimitat. Crec que a mi la muntanya, tot i que m'agrada, no tinc aquesta sensació tan viva de què hi formo part, com et passa a tu. Sóc més de turonets baixos, prats i tot aquest paisatge que em van descobrir fa poc que era "d'aigua", com a element d'astrologia xinesa (curiós). La Sònia diguem que 'reivindica' el paper del mar; hi ha molta gent que s'hi sent identificada amb el mar, i on s'ho passa més bé és mar endins, en un barquet. Penso que a mi m'intimida més que no m'atrau. Tots devem portar un paisatge dins. I sentir-te parlar del teu (també de la passió que li posa la Juliette) ha sigut fantàstic. Em sembla que tornaré de tant en tant a aquesta entrada, quan faci dies que no surto de la ciutat... Gràcies.
Una abraçada!
M'agrada aixo que diu la Susana, del paisatge interior. El meu deu prefigurar la meva tendència al bon vi. Pero no nomes, hehe. Sip, bon veure i bona taula, pero també i per sobre de tot, natura essencial. M'agrada molt el Pirineu. I com diu la Juliette jo també sóc un adorador de paisatges, o més encara, ser un mateix paisatge. Un bon porro hi ajuda molt, però amb la contemplació també es pot aconseguir. Suposo que amb aquests antecedents familiars t'agradarà tant com a mi el senderisme, l'excursió, l'escalada.
Que bonita la montaña, yp soy de tierra de montanas, pero tambien de mar, por eso entiendo tanto a Sonia con su pasion de mar. Gracias por poner mis comenaasrios.
Ai Romeu, què equivocat estàs. No en això del porro, que també tinc la meva experiencia (d'adolescent pujava a la muntanya, em fumava un porro en soledat i després baixava esperant no trobar-me amb ma mare... si me la trobava la dona em deia coses del tipus, com no agafes una gorra amb aquest sol ja t'ha agafat una insolació, què no ho veus que no vas dret???, jeje). En el que estàs equivocat és un suposar que m'agrada el senderisme i, aishhhh, l'escalada. No, no... Diguem que la meva relació amb la natura és sempre contemplativa. No passo mai de la mera contemplació, si de cas un passeig tranquil. Ja de l'escalada ni en parlo... sóc dels que tenen vertígen, així que imagina la meva predisposició a escalar muntanyes!
Eva, me gusta que te pases por aquí y nos transmitas siempre tus sentimientos y tus opiniones. A mi también me gusta el mar lo que ocurre es que como a Susana más bien me impone.
Susana, la meva percepció de la muntanya és de intimitat per la relació contemplativa que hi tinc, que explicava ara al Romeu. Per això identifico muntanya amb refugi, prat, camp, casa, llar de foc, finestra, neu, abric... Si em dediqués a l'escalada segurament la meva percepció seria diferent. També el bosc, quan hi pujo, em dóna aquesta sensació de quelcom íntim, tancat, intern. Petons
Querido, esperaba tu visión de mi adorado Toledo y me encuentro un trozo de Pirineo. No voy a desmerecerlo, darling, no podría. Amo el Pirineo desde que una temporada en Carcassonne me hizo atravesarlo por el honorable puerto de la Pertusa que conocerás sin duda y conocerlo en deliciosas excursiones que yo y mi novio de entonces, juventud divino tesoro, organizamos sobre la marcha con una pasión casi adolescente. Así que igual crucé tu rincón maravilloso. Que por cierto, ya que estamos, caro, todavía espero mi rincón veneziano, que me prometiste hace unos siglos. Carísimo, y también tu lectura de mi castellano Toledo, de su muñeco de palo y de su museo Sefardí. Notarás que me contengo, querido. Como decía mi maestra tiempos ha, calladita estoy monísima.
Ramón, tu entrada es para entrar, quedarse y no salir. Me gusta imaginarte contemplando la montaña mientras la montaña te contempla a vos y las dos miradas se funden y de eso nace esa intimidad que no puede traducirse en palabras. Quizá yo debiera dejar de pensar tanto en el mar (que me lleva, me arrastra con él y me interroga) y explorar el bosque (el lugar "mágico y sagrado", como bien decís, el lugar del ritual del fuego) y las alturas de la montaña donde el aire es más fresco y la luz más intensa. No para treparme a esas cimas. Y marearme. Solo para mirarlas. Para vaciarme de pensamientos y entrar en comunión con la piedra y el árbol, con el agua del lavadero. Hundir mi cara en el agua de ese lavadero para limpiarla de la ansiedad urbana.
Pero yo quisiera piedras y bosques muy, muy viejos. Quisiera sentir la densidad de siglos y siglos a mi alrededor y adentro de mí. Y eso nos falta acá en el sur. Somos tan jóvenes. No hay piedras tan antiguas como las de ese campanario aquí cerca.
Qué bonito que tengas dos repúblicas propias fuera de Barcelona. Dos paisajes que encierran muchos otros; dos estados de ánimo que forman parte de tu identidad.
La crónica de un viajero siempre es la descripción de imágenes internas, al revés del diario del turista.
Me hace bien leer tus crónicas de viajero.
Un abrazo fuerte.
María, no conozco Carcassone aunque es evidente que me gustaría. Tampoco he atravesado nunca el puente de Pertusa que, por lo que acabo de ver, está en Figueras. No, mi rincón pirenaico es más occidental. Lo que sí que no te discuto es ni la magia del Pirineo ni lo de juventud divino tesoro. Por otro lado, Toledo prontito, querida (aunque no fuimos al Sefardí), y Venezia cuando pueda. Besos.
Mariel, defines muy bien lo de vaciarse de pensamientos y lavarse la cara de la ansiedad urbana. Es justo eso. El vacío y la limpieza casi religiosos. Y sí, el mar también. Más que atraerme me fascina, me provoca. Es otra forma de conseguir lo mismo. Como suele suceder las opciones aparentemente opuestas son en realidad complementarias. Muchos besos.
María, me acaban de chivar que sí fuimos al museo Sefardí, sólo que yo lo reconozco como museo de la Sinagoga de Tránsito. Ya contaré.
Publica un comentari a l'entrada