PARAULES D'AMOR (i II)

Quan el mes de maig vaig comentar el llibre Palabras de amor , un tractat sobre les cartes d'amor més destacades de la història de la literatura, vaig dir que em quedaven encara per explicar algunes històries i cartes que m'havien sorprès. Per exemple:
1- Les de Sant Bernat de Claraval a la monja Ermengarda, del segle XI. Unes cartes que sota una forma religiosa amaguen una passió molt humana. L'amor fraternal es confon amb una passió desbordada: "Entra, pues, en tu corazón y contempla el mío, y verás que te amo al menos con el mismo amor que tú sientes hacia mí, a no ser que presientas de que te amo menos de lo que tú me amas, en cuyo caso pensarás que me aventajas, porque crees que me superas en el amor. (...) Tú sabrás cómo me tienes dentro de ti; yo, para decir la verdad, nunca me separo de ti sin ti."
2- Les cinc cartes d'amor que la monja portuguesa del segle XVII Mariana Alcoforado va escriure a un noble de qui es va enamorar (bojament, pel que sembla). Carmen Martín Gaite les va traduir i en va parlar en algun article. També Guillermo de Torre. I Emilia Pardo Bazán. I Ortega y Gasset. Les cartes de la monja enamorada, que Martín Gaite considerava una fita de la literatura epistolar, han interessat gent molt diversa. Es poden llegir, després d'un interessant assaig, en aquesta adreça.
3- Simón Bolívar entra victoriós a Quito l'any 1822. Manuelita Sáenz l'observa des d'un balcó i li llança una corona de llorer que va a parar justament a sobre mateix del "libertador". Ell aixeca la mirada i la veu. A la nit es troben en un ball i ell li diu: "Señora, si mis soldados tuvieran su puntería, ya habríamos ganado la guerra a España". A partir d'aquell moment inicien una relació sentimental i ella s'acabarà convertint en "la libertadora del libertador". Manuelita, filla d'una família acomodada, havia entrat en un convent als quinze anys. En va escapar amb un amant. La família, preocupada pel temperament de la noia, la va casar amb un metge anglès. En conèixer a Bolívar marxa amb ell i abandona al marit que no para de demanar-li que torni ("No, no y no; por el amor de Dios, basta. ¿Por qué te empeñas en que cambie de resolución? ¡Mil veces no! (...) Sé muy bien que no puedo unirme (a Bolívar) por las leyes del honor, como tú las llamas, pero ¿crees que me siento menos honrada porque sea mi amante y no mi marido?"). Fugir amb Bolívar no va ser una cosa còmoda: es va convertir en oficial de l'exèrcit del seu amant i va combatre en diferents batalles. A tothom va sorprendre la valentia i la força de la Manuelita.
4- La poeta Gabriela Mistral va iniciar una correspondència amb un poeta xilè, Manuel Magallanes. Com en un xat de principis del segle XX es van enamorar mica en mica i ell li demana de quedar. Gabriela, torturada, li contesta: "Me dices ingenuamente: Dame la dicha, dámela, tú puedes dármela. Y conmovida hasta la tortura, yo miro en mí y veo con una claridad perfecta que yo no podré dártela. Manuel, amor, mucho amor; ternura, ternura inmensa como nadie, nadie, la recibió de mí; per ni ese amor ni esa ternura te darán la felicidad, porque tú no podrás quererme. Este es el punto que tú evitas tratar y es el único que debiéramos tratar porque es el único que importa. Tú no serás capaz, interrógate a ti mismo, de querer a una mujer fea". I afegeix poc després: "Tal vez llegarás a besarme, para engañarte más que para engañarme". Sembla ser que no el va poder convèncer. Van quedar, es van veure. És fàcil imaginar el terror de Gabriela Mistral. Què va passar? Una carta posterior ens ho fa veure: "Si me hubiese creído nos hubiésemos ahorrado usted y yo este dolor. Recuerde que me dijo usted, contestando a una pregunta mía, que mis presentimientos eran verdad, que usted no me quería en el sentido hondo de la palabra. (...) Es cierto, Manuel; tengo algún orgullo y no acepto la lástima. Que se me deje sola con mi pena; soy capaz de cualquier dolor, pero me ofende la lástima, porque es un desconocimiento de la fuerza de mi alma."
5- L'amor particular de Vita Sackville-West i Harold Nicolson, casats durant 48 anys, que es van donar permís per mantenir d'altres relacions, en tots dos casos homosexuals. Vita va viure una passió fascinant amb Violet, i més tard amb una dona que la va marcar enormement: Virginia Woolf. Tot i aquestes relacions extramatrimonials sempre va ser fidel, a la seva manera, al seu marit, una amic, un germà. El fill de Vita i Harold ho va explicar fa anys en un llibre escrit amb molta delicadesa: Retrato de un matrimonio.

Hi ha més amors i més paraules. Com la història de Kafka i Milena, la dels amors de Rilke, les cartes entre Rimbaud i Verlaine, les particulars relacions cortessanes del segle XVIII, la absorvent relació entre Sartre i Simone, George Sand i Musset, o la relació epistolar més divertida, la d'Emilia Pardo Bazán i Benito Pérez Galdós. Tots dos es coneixen durant un viatge per Europa. Alemanya, París. Ella li diu: "Rabio también por echarte encima la vista, los brazos y el cuerpote todo. Te aplastaré". I en un altre moment, després d'interrogar-lo ("¿Por qué me quieres tanto, di, ratón?"): "Hemos realizado un sueño: un sueño bonito, un sueño fantástico que a los treinta años yo no creía posible. Le hemos hecho la mamola al mundo necio que prohibe estas cosas.(...) Que hayas llegado al puerto, sin peligro ni molestia, mi bien, mono, compañerito; que te acuerdes mucho, mucho, de mí, y con las mimas saudades que yo de ti; que sueñes en renovar horas tan venturosas, que vayas tramando el modo de realizarlo en compañía de tu peinetita que te besa un millón de veces el pelo, los ojos, la boca y el pescuezo."